29 de gener del 2012

Cançons d’un temps passat


Porto unes setmanes pensant en obrir una “nova secció” al blog. És una que m’està rondant pel cap i no vol marxar, està decidida a formar part d’això. Així que he decidit portar-la a terme.

Mai m’he considerat una persona amb uns gustos musicals concrets, si em preguntes quin és el meu estil de música preferit o quin es el cantant/grup que més m’agrada no podria escollir. Però el que sí que tinc clar és que molts cops per la música estic una mica “antiquada”, segurament gràcies a la influència de mons pares. Escolto molta música de cantants com Van Morrison, Adriano Celentano, Frank Sinatra, o simplement cançons franceses, italianes, angleses, catalanes o castellanes que ja no són tan famoses. I no és que siguin massa antigues o que ningú no les escolti, no és això, però em dóna la sensació de que moltes s’estan oblidant i m’agradaria donar-les una nova oportunitat. Per això he decidit obrir aquest espai, per posar totes les cançons que m’agraden situades en el segle XX (per tant poden ser o molt antigues o bastant modernes) i deixar que vosaltres les escolteu. I si voleu suggerir-me alguna cançó estaré encantada d’escoltar-la i penjar-la en una entrada.

La primera cançó és Life on Mars de David Bowie, acompanyat al piano per Rick Wakeman, possiblement una de les millors cançons que he escoltat en la meva vida i una de les meves preferides. Life on Mars va ser llançada en els anys 70, primer dins de l’àlbum Hunky Dory i després com a single. Va ser batejada per la BBC radio 2 com un “encreuament entre un musical de Broadway i una pintura de Dalí”. En realitat la cançó va ser pensada en un estil surrealista, com si fos un quadre de Dalí, i es pot comprovar al escoltar la cançó (o llegir la lletra) ja que no té lògica alguna! Però suposo que és una de les coses que la fan tan gran.


La segona cançó és un clàssic que no podia faltar en aquesta secció: Moon River, cantada per Frank Sinatra. He escollit la versió de Frank Sinatra perquè és la meva preferida, però n’hi ha de moltes i molt boniques també. Moon River va ser composada per Johnny Mercer (lletra) i Henry Mancini (música) l’any 1961. Personalment trobo que és una de les cançons més maques de tota la història de la música i, tot i que la versió de l’Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffanny’s és la més famosa, hi ha moltes versions precioses con la de La Veu que paga la pena escoltar.



La tercera cançó és un altre gran clàssic, aquest cop en francès, cantat per Édith Piaf: La vie en rose. La vie en rose, una de les cançons més romàntiques que existeixen, és de l’any 1945 i, tot i que la lletra és de Piaf, la música és de  Louis Guglielmi i Marguerite Monnot. De la mateixa manera que Moon River, aquesta cançó ha estat versionada per diversos cantants així com Louise Armstrong, Céline Dion o Liza Minnelli. Però jo us deixo la que més m’agrada, la de Piaf. 


I finalment, la quarta cançó (posaré quatre per entrada per que no es faci pesat) és una d’italiana: Il raggazzo della via Gluck, d’Adriano Celentano. De tot el repertori del senyor Celentano és una de les més maques que té i també una de les meves cançons preferides. Escrita per Luciano Beretta i Miki Del Prete l’any 1966 i de música del propi Celentano, aquesta cançó explica la història d’un noi que ha d’abandonar la seva casa al camp per anar a viure a la ciutat. Marxa molt trist, però sabent que un dia tornarà.  Al cap de vuit anys el noi torna al la Via Gluck i no troba ni la seva casa ni els seus amics, tot ha canviat tant que ja no reconeix res. Perdoneu pel pèssim resum, no sé italià i he intentat dibuixar un resum del que entenc. És una cançó molt maca, però força trista... 


Espero que us hagi agradat aquesta selecció de música del segle XX i que gaudiu de les cançons tant com jo les gaudeixo. 

26 de gener del 2012

Relats conjunts: Chop Suey

He decidit unir-me i fer la meva pròpia història dels Relats Conjunts d'aquest mes. Per cert, felicitats per la proposta número 50!


La preparació de la xocolata era un art que feia anys que estava perfeccionant, no es podia fer de qualsevol manera. Primer agafava la millor llet de tot el país, la més natural i de qualitat que hi havia. No suportava quan la gent li demanava llet desnatada, allò no era llet, anava contra natura. Una bona llet, de granja tradicional, de vaques ben alimentades, era la millor per fer una bona xocolata. L’olla on escalfava la llet ja estava posada al foc, esperant. Va posar la llet, mesurada a ull, després de tants anys d’experiència ja no necessitava un mesurador per saber si havia col·locat suficient llet o s’havia passat, ja era tot un expert.

Mentre esperava a que la llet bullís va agafar un bol i va posar més llet, després va anar cap a l’armari de les xocolates i va agafar el pot de color lila, aquell era especial, era el seu preferit. Va introduir la cullera i va anar introduint a poc a poc la xocolata en pols en el bol. Una, dues, tres, quatre, cinc i sis cullerades. Perfecte. Va guardar el pot al seu lloc i va començar a remenar la xocolata fins que es va dissoldre. Quan la llet que hi havia al foc ja bullia va posar la barreja de xocolata i, lentament i cuidadosament va començar a barrejar. Poc a poc, amb molt d’amor. Va estar-se una estona fins que la xocolata va quedar espessa fins al punt perfecte. Va apagar el foc i va deixar reposar la xocolata cinc minutets mentre preparava les tasses i els melindros a la safata. L’olor a xocolata impregnava tota la cuina, feia tan bona olor que gairebé es beu ell un glop mentre servia la xocolata, però era massa professional per caure en la temptació.

Dues tasses de xocolata desfeta, una amb nata estil suïs i una tradicional, amb un plat gran amb tres melindros per cada client. Tot estava a punt. Si no fos xocolata el que s’hagués de servir li donaria la safata a un dels cambrers perquè servís ell, però la xocolata era especial, sempre era ell qui la feia i qui la servia. Va sortir de la cuina i es va dirigir a la taula on s’havien demanat la xocolata. Dues noies joves parlaven animadament mentre la ciutat es movia per la finestra del seu costat. Van parar de parlar quan ell va arribar i van agrair-li amb un “gràcies” i un somriure la xocolata un cop ell la va servir. Quan se’n va anar elles van continuar parlant. Va ficar-se dins la cuina un altre cop, però va dirigir els seus ulls des de la finestreta de la porta cap a la taula de les noies. Veia com una d’elles agafava la cullera i es ficava una mica de xocolata a la boca. Quan va veure el somriure que se li dibuixava a la cara va girar-se somrient i va continuar amb les altres comandes.


25 de gener del 2012

Perdoneu, però necessitava dir-ho


Una s’adona de que realment està farta de les obres a casa del veí quan es planteja seriosament si matar és un crim tan horrible.

15 de gener del 2012

Mad Dogs, season 2

Petita entrada per donar-vos la gran notícia de que Mad Dogs estrena la seva segona temporada aquest dijous que ve (19 de Gener) i l'egaara no cap en sí de l'emoció. La gran sort és que el dijous acabo examens així que podré veure-ho sense preocupar-me! Us deixo la promo d'aquesta segona temporada que promet ser molt bona, després de l'increïble final de la primera (Quin final!!!). Però tranquils, és una promo, no el trailer, així que res d'spoilers.



I no sentireu res més de mi fins la setmana que ve perquè estic en mig d'examens, però en quan els acabi em bolcaré molt en el blog, us cansareu de tenir-me per aquí! I per suposat, quan s'acabi la temporada, ja en faré l'entrada.

4 de gener del 2012

Supernatural

Avís important: aquesta sèrie us arrancarà el cor, el trepitjarà i us el destrossarà sense que pugeu fer res per evitar-ho.

Doncs, sí, us porto una altra sèrie. Aquesta és bastant especial. El primer cop que vaig veure un episodi d’aquesta sèrie anava a la ESO (farà uns quatre anys...) i recordo que una amiga es va posar malalta així que vaig anar-la a visitar. A ella li encantaven les pel·lícules i sèries de por així que no sé com va acabar enredant-me perquè veiés amb ella alguns episodis de la primera temporada. Quina por que vaig passar! Jo en aquella època era molt poruga (encara ho sóc, però ja no tant...) i ho vaig passar fatal, tant que em vaig jurar no tornar a veure la sèrie en ma vida. I així va anar la cosa fins que en arribar a la universitat una amiga em va animar a veure-la. Al principi no em va entusiasmar gaire, pensava que estava bé però no creia que m’arribés a enganxar, a la meitat de la primera temporada ja estava enganxada!


Els protagonistes són en Dean (Jensen Ackles) i en Sam Winchester (Jared Padalecki), orfes de mare i naturals de Lawrence, Kansas. Des de la violenta mort de Mary Winchester (al pilot) a mans d'un ésser sobrenatural, John Winchester es volcà en la recerca d’aquest ésser i introduí els seus fills en el "negoci familiar". Al cap dels anys en Sam va decidir fugir d’aquesta vida, però quan pensava que ja ho havia deixat tot enrere apareix el seu germà Dean per tornar-lo a ficar en aquest món. El seu pare ha desaparegut en mig d’una caça i en Dean el necessita per trobar-lo. Amb l’ajuda del diari de son pare els dos germans el buscaran per tot el país mentre cacen éssers sobrenaturals pel camí. Viatgen en un Chevrolet Impala del 1967, el qual s’ha convertit en un símbol de la sèrie i és considerat com un personatge més.


Des de ben petit en Dean ha cuidat a en Sam, volcant-se de manera incondicional en ell, suplint la figura materna i paterna i protegint-lo dels perills reals d'un món desconegut. Dean té en John per un model a seguir, és extremament fidel al seu pare i li professa un respecte i admiració reverencials, molt al contrari d'en Sam, qui es nega a viure la vida de caçador que li volen imposar i discuteix constantment amb son pare. Enemistat amb ell finalment fuig de la seva família per estudiar Dret a Stanford, on pretenia començar una vida corrent allunyada del món sobrenatural.


Potser per molta gent no ho serà, però la sèrie és de por (com a mínim les dues primeres temporades fan molta por). Personalment no crec que aquesta sèrie tingui res que envejar-li a qualsevol pel·lícula de terror, probablement fa més por que algunes. Però no tot és terror, la cosa es compensa amb dosis d’humor, hi ha episodis molt graciosos i originals, acció i aventura. Les trames evolucionen molt al llarg de les temporades, passen de caçar monstres de llegendes urbanes d’Estats Units o les criatures clàssiques com vampirs, fantasmes i homes llop, a temes més complexos i apocalíptics. I a partir de la quarta temporada apareix un personatge, en Castiel, que ha arribat a convertir-se en un protagonista, però no us puc dir res més perquè serien spoilers. Però és un gran personatge, just saying. A més, amb un gran sentit de l’humor els guionistes saben com riure’s del món absurd que de tant en tant ens envolta, de les fans (sempre amb molt d’amor) i d’ells mateixos, cosa que no tothom sap fer.


Supernatural, creada pel gran Erik Kripke (conegut pels fans com a Lord Kripke) i estrenada el setembre de l’any 2005, actualment ja va per la setena temporada, cada temporada amb 22 episodis de 40 minuts (excepte la tercera que per problemes d’audiència solament va tenir 16 episodis). Personalment, ja ho dic, la sèrie m’encanta. I m’encanta tant que me la vaig veure sencera (vull dir que he atrapat l’episodi pel que van a EEUU) en un mes i mig. I’m not kidding. Sé que sembla una bogeria, però de veritat la sèrie enganxa molt! Paga la pena veure-la.


També vull comentar que la sèrie té una excel·lent banda sonora, la qual es composa, majoritàriament, de Rock Clàssic i Metal amb cançons de Metallica, AC/DC, Black Sabbath, Iron Butterfly, Led Zeppelin, i altres. Això es deu sobretot als gustos musicals del creador. A més, en Dean i en Sam, com han d’utilitzar noms falsos molt sovint (agents de l’FBI, rangers, electricistes, cures...) utilitzen noms de components de les bandes com a alies.


I com sempre us dic, si decidiu veure la sèrie intenteu fer-ho en anglès, tot i que el dobletge al castellà no és dolent sempre és millor escoltar les veus originals (sobretot la d'en Castiel, aquesta sí que és obligatòria escoltar-la en anglès!). Per acabar, si decidiu veure la sèrie, us deixo aquí un petit detall, coses que necessitareu en el vostre viatge pels móns sobrenaturals. 

Au revoire! Per cert, aquesta ha estat la primera entrada de 2012, quina gràcia.