29 de desembre del 2011

Mad Dogs, a holiday to die for.

Una altra de les grans sèries que he tingut el plaer de veure aquests mesos és Mad Dogs, també britànica. Aquesta sèrie d’Sky1 HD (Sí, existeix vida després de la BBC, tot i que ella sempre ocuparà un lloc especial en el meu cor) tracta sobre com unes idíl·liques vacances de 4 amics a Mallorca es converteixen en un malson surrealista.


Gravada a Mallorca i amb solament 4 episodis, Mad Dogs explica la història de 4 amics anglesos que van a passar unes petites vacances a la vil·la del seu amic Alvo, ric i a punt de jubilar-se (molt prematurament). Però el que semblava que anaven a ser unes vacances perfectes torrant-se al sol i sortint de festa acaba convertint-se en un malson que posarà a prova a en Baxter, en Woddy, en Quinn i en Rick. No vull dir res més, seria destrossar la “sorpresa”. Però si voleu saber més segur que hi ha milers de resums per internet que podeu llegir.


Personalment m’ha encantat la sèrie, no solament perquè té una trama esplèndida, sinó també per les magnífiques actuacions d’en John Simm, en Philip Glenister, en Max Beesley i en Marc Warren, i també d'en Ben Chaplin. El fet de tornar a veure a John Simm i Philip Glenister actuar junts és una de les millors coses de la sèrie. Trobava a faltar la química d’aquests dos des de que vaig acabar-me Life on Mars. I no deceben pas, són uns magnífics actors.


La sèrie, surrealista però molt bona, té una mica de tot, humor (té algunes escenes molt èpiques),  drama i intriga, i tracta temes diversos, des d’assassinats a drogues passant per diners i sexe. Els personatges són més complexos del que semblen i amaguen algun que altre misteri. I creieu-me, quan dic que és surrealista, ho és.
Una cosa que m’encanta de la sèrie és que com està gravada i ambientada a Mallorca hi ha escenes en les que o bé els protagonistes diuen alguna cosa en castellà, o bé la gent del seu voltant ho fa i ells no s’empanen de res. És força divertit. Molt divertit.


Però, tot i que aquesta sèrie és magnífica, hi ha un problema: no està doblada ni al català ni al castellà i tampoc l’he trobada subtitulada. Això vol dir que, o bé feu com jo i la veieu en anglès sense subtitular des de youtube, o bé us espereu a que una ànima caritativa la subtituli o alguna cadena de televisió compri els drets de la sèrie i facin el doblatge (SISPLAU). Sé que això farà que probablement decidiu no veure-la, però espereu, doneu-li una oportunitat, paga la pena! És cert que no ho entendreu tot, però l’accent britànic s’entén força bé i pel context t’enteres de la majoria de l’argument. I si no enteneu alguna cosa sempre estic jo, podeu preguntar-me el que vulgueu, estic a la vostra disposició.


Aquí us deixo el tràiler que jo vaig veure i que em va intrigar tant que em va fer veure la sèrie (no és el tràiler oficial de la sèrie, sinó el tràiler que van fer per vendre els DVD, però trobo que aquest és més misteriós que l’altre, en l’oficial hi ha massa spoiler, però si voleu podeu trobar-lo a youtube) i també us deixo les tres promos fetes per David LaChapelle (s’entén llavors que siguin estranyes...): Promo 1Promo 2, i la meva preferida (sóc dona, que voleu?) Promo 3.

Espero que si la arribeu a veure m’ho feu saber, i, òbviament, espero que us agradi tant com m’ha agradat a mi. L’he gaudit moltíssim! No sé perquè però em dóna la sensació de que aquesta sèrie pot agradar-li força a l'MBosch, espero que t’ho plantegis noi.

Life on Mars

Una d’aquestes sèries de televisió que m’he vist en aquests mesos és Life on Mars. Una paraula: perfecta. De veritat, és una gran sèrie. La BBC, com no, va crear una de les millors sèries de televisió que he tingut el plaer de veure.


Amb solament dues temporades de vuit episodis cadascuna, Life on Mars explica la historia del cap de policia Sam Tyler (John Simm) que, durant una investigació, és atropellat per un cotxe i desperta en l’any 1973. Allà es veurà atrapat en una comissaria de policia on el seu cap, Gene Hunt (Philip Glenister), alcohòlic, xenòfob i masclista, atrapa els criminals amb mà de ferro (pallisses, amenaces...), the old school way, per entendre’ns. En Sam, que no sap si s’està tornant boig, està en coma o ha viatjat en el temps, es desesperarà intentant canviar una comissaria de l’Anglaterra dels anys 70 mentre intenta tornar al seu temps.


A part del magnífic guió, trobo la idea molt original i l’adaptació als anys 70 és molt bona, Life on Mars disposa d’un altre gran punt a favor,  l’excel·lent elenc d’actors. Els dos actors protagonistes, John Simm i Philip Glenister, tenen una gran química, els seus personatges evolucionen molt durant la sèrie i creen una amistat molt curiosa que els actors saben transmetre d’una manera magistral. Sincerament trobo que són magnífics.


Una altra cosa que m’agrada de la sèrie és la BSO. Començant, obviament, per la cançó que dóna el nom a la sèrie, Life on Mars? de David Bowie (gràcies Senyor per aquesta gran cançó i sisplau fes que no quedi en l’oblit) és tractada brillantment durant diverses escenes. Sobretot el primer i l’últim cop que és utilitzada és perfecte, realment perfecte. Però a part d’aquesta magnífica cançó, la sèries està plena de cançons dels anys 70, les quals creen un ambient perfecte i et fan sentir de veritat en la època.

M’agradaria destacar, sense dir cap spoiler, no us preocupeu, el final d’aquesta sèrie. Sincerament, una de les millors peces de televisió que he vist en la meva vida. És probablement un dels millors finals de sèrie que existeixen, realment em va emocionar molt i em va mantenir desperta i consternada durant un bon temps. No me’l podia treure del cap, no parava de rumiar i rumiar i seguia sense ser capaç de ficar-me’l al cap. Avui encara em costa...

També vull destacar el que en Sam Tyler diu a l’opening de la sèrie:  “My name is Sam Tyler. I had an accident and I woke up in 1973. Am I mad, in a coma, or back in time? Whatever's happened, it's like I've landed on a different planet. Now, maybe if I can work out the reason, I can get home” (Don’t worry, l’egaara us ofereix una traducció: “El meu nom és Sam Tyler. Vaig tenir un accident i vaig despertar en el 1973. Estic boig, en coma o he retornat en el temps? Sigui el que sigui el que ha passat, és com si hagués aterrat en un altre planeta. Ara, potser si trobo la raó (de perquè estic aquí), pugui tornar a casa”).

No sé si us en recordareu però fa uns anys la cadena de televisió Antena 3 va decidir fer la versió d’aquesta sèrie a “la espanyola”, sorprenentment no va ser una mala adaptació. Jo recordo que la vaig veure just quan va sortir, en 2009, quan encara no sabia de l’existència de Life on Mars, i em va agradar força, especialment l’actuació d’Antonio Garrido com a Joaquín Gallardo (el Gene Hunt espanyol). El més interessant de la sèrie, a part de l’humor negre d’en Joaquín, era l’adaptació als anys 70 a Espanya, una Espanya que acabava de sortir de la dictadura i estava començant a canviar lentament (en aquesta versió el protagonista acaba en 1977). Tot i que està basada en Life on Mars he de dir que van canviar força coses, sobretot el final, però tot i així no està malament. Però jo us recomano que veieu Life on Mars.


Finalment, que crec que ja us estareu cansant de tanta lletra, us vull deixar els trailers de la sèrie, a veure si us empenyen a veure-la. Penseu que és curta, i estic segura de que no us en penedireu! Us deixo links de youtube: Trailer 1 and Trailer 2.

Llegint tot el que he escrit m’he adonat que he adjectivat molt la sèrie amb la paraula “perfecta”, però no m’importa que pugui quedar antiestètic perquè la sèrie de veritat paga la pena. Espero que si la veieu la gaudiu tant com jo (si us dic la veritat estic estalviant per comprar-me el pack de les dues temporades en DVD, and I regret nothing) i m’ho feu saber! I, com sempre, us recomano que la veieu en anglès. Està en castellà, i el doblatge no és dolent, però sóc de les que opinen que sempre és millor veure les sèries i pel·lícules en versió original.

28 de desembre del 2011

Hide your children, egaara is back!

So yes, I’m back here at Blogger! Fa segle i mig que no passo per aquí però ja està, he tornat. No, no se m’ha tragat cap vàter, ni cap llibre, ni cap televisor, el que passa és que he estat molt ocupada i amb molta falta d’inspiració i amb moltes poques ganes de res. Però m’he cansat d’aquesta actitud i he decidit tornar.

Durant la meva absència he començat la universitat, i simplement us diré (per ara, ja que tinc la intenció d’escriure un post en quant tingui més temps) que és el millor que m’ha passat en molt de temps. En aquesta absència també m’ha donat temps a veure diverses sèries de televisió de les quals també tinc intenció d’escriure entrades,  he llegit llibres molt i poc interessants i he gaudit de meravelloses pel·lícules. Ah! I l’altre dia em vaig menjar un cupcake per primer com a la meva vida i gairebé ploro de felicitat, quina cosa més deliciosa! (Un dia he d’aprendre a fer cupcakes!).

Com podeu veure he canviat el disseny del blog, volia donar-li un nou “aire”, per dir-ho d’alguna manera, però encara queda retocar coses que no sé com retocar, canviar la foto de perfil i també la capçalera del blog (estic esperant a que una amiga meva faci màgia amb el photoshop, així que un dia d’aquest simplement canviarà).

Bé, després d'haver-vos apunyalat amb el meu estil subjectiu i avorrir-vos amb les meves bajanades,  vull aprofitar l’entrada per desitjar-vos unes bones festes i un feliç any nou a tots! Espero que aquest 2011 s’hagi portat molt bé amb vosaltres, que en la meva absència tot hagi anat bé en les vostres vides i que l’any que ve sigui un any meravellós!

Oh! Just one more thing, disculpeu si de tant en tant se m’escapen frases, paraules o expressions en anglès, és una mania que no tinc cap intenció de parar. També és possible que de tant en tant em surti la vena i escrigui alguna entrada en anglès directament, però res massa difícil d’entendre, I promise. So, bye and love for everybody!