A més, avui hi ha hagut piquets de protesta en la
meva facultat i alguns estudiants pretenen mantenir una vaga inútil fins el 29
de Març (dia de la vaga general). No ens han deixat fer classe als que en volíem
fer, m’han pres el meu dret a aprendre i això m’ha fet molt mal. No he pogut
fer literatura, que és una de les bases de la meva existència. Una classe,
gràcies a la nostra professora que ha tingut la idea, l’hem pogut fer, però ha
hagut de ser fora de la facultat, a les grades, morint-nos de fred i d’incomoditat.
Comparteixo les queixes, sóc la primera en estar
en contra de tota aquesta merda, però no comparteixo els procediments. Prohibint-nos
anar a classe no solament ens treu un dret, sinó que ens perjudica a tots. Als
de dalt no els importa si fem classe o no, ja hem pagat, ells ja estan contents
i podem fer el que vulguem que, per més inri, serem els estudiants els que
quedarem malament davant la societat.
S’ha intentat muntar una assemblea democràtica per
decidir, però no s’ha aconseguit res, no s’ha canviat res. Solament hi ha hagut
opinions i més opinions, les mateixes tota l’estona amb diferents paraules. A
més, els organitzadors estaven clarament a favor dels piquets i anaven tirant
els fils a favor seu. Tot seguirà igual, cadascú farà el que voldrà i no hi
haurà unió.
Jo ja no sé ni què pensar, estic perduda.
Ja no sé ni cap a on vaig ni què serà de mi.