Dos anys després

Sembla mentida que faci dos anys que es va acabar Lost. Costa de creure que en un dia com avui em passés tota la nit desperta esperant que a Cuatro fessin el livestream de l'últim episodi, de mala qualitat i pitjors subtítols, intentant aguantar desperta al sofà. Però va pagar la pena, perquè era Lost. Era el fi de la millor sèrie que he vist en la meva vida i a la que sempre tindré una estima especial. Dos anys després segueix sent igual d'increïble que el primer dia. 

There is life on Mars!

Petita entrada per demostrar que no se m’ha menjat cap vàter ni forat negre. M’agradaria escriure moltes més entrades (tinc moltes pensades) però malauradament el temps no és el meu amic.

A classe de Literatura Comparada hem fet unes conferències de poesia, que han consistit en que els poetes Ponç Pons i Marta Pessarrodona (han vingut com a poetes però en realitat les seves obres no és limiten a la poesia) ens han parlat de la seva obra. La conferència d’en Ponç Pons ha estat sobretot una conversa entre companys sobre la vida i la literatura, i la de la Marta Pessarrodona ha consistit més en l’estudi de la seva obra entreteixit en anècdotes de la seva vida i de la història. Totes dues molt agradables i millors del que m’esperava. En especial la d’en Ponç Pons, que ha estat absolutament meravellosa, unes de les millors hores que he passat en la meva vida. 

La finalitat d’aquesta entrada (a part de demostrar que estic viva) és escriure unes cites d’aquests magnífics escriptors que m’han agradat molt:

“Abans que escriptor, abans que poeta, sóc persona. Però quan no puc més, escric. Faig versos per la realitat que no m'agrada. La literatura és una defensa contra les ofenses de la vida."

“Viu, llegeix, escriu, aprèn, estima, inclús pateix, però fes-ho sempre amb passió”

 Ponç Pons

“Si existeix Catalunya és perquè té literatura”

Marta Pessarrodona

Tot és una merda. El meu futur se’n va a la merda. No sé ni tan sols si seré capaç d’acabar els meus estudis. El Govern puja les taxes de les matrícules, acomiada professors i les carreres d’Humanitats estan en perill. Cada cop són considerades menys importants, la gent, el poble, ja ni es preocupa per elles, en uns anys acabaran desapareixent de les universitats.

A més, avui hi ha hagut piquets de protesta en la meva facultat i alguns estudiants pretenen mantenir una vaga inútil fins el 29 de Març (dia de la vaga general). No ens han deixat fer classe als que en volíem fer, m’han pres el meu dret a aprendre i això m’ha fet molt mal. No he pogut fer literatura, que és una de les bases de la meva existència. Una classe, gràcies a la nostra professora que ha tingut la idea, l’hem pogut fer, però ha hagut de ser fora de la facultat, a les grades, morint-nos de fred i d’incomoditat.

Comparteixo les queixes, sóc la primera en estar en contra de tota aquesta merda, però no comparteixo els procediments. Prohibint-nos anar a classe no solament ens treu un dret, sinó que ens perjudica a tots. Als de dalt no els importa si fem classe o no, ja hem pagat, ells ja estan contents i podem fer el que vulguem que, per més inri, serem els estudiants els que quedarem malament davant la societat.

S’ha intentat muntar una assemblea democràtica per decidir, però no s’ha aconseguit res, no s’ha canviat res. Solament hi ha hagut opinions i més opinions, les mateixes tota l’estona amb diferents paraules. A més, els organitzadors estaven clarament a favor dels piquets i anaven tirant els fils a favor seu. Tot seguirà igual, cadascú farà el que voldrà i no hi haurà unió.

Jo ja no sé ni què pensar, estic perduda.

Ja no sé ni cap a on vaig ni què serà de mi.

Els Jocs de la Fam

Bona tarda! Sento haver trigat un mes en tornar-me a passar per aquí però he estat bastant ocupada amb la universitat, el treball i llegint, així que no he tingut gaire temps per escriure ni tampoc gaire inspiració. Avui us porto una trilogia molt especial, la que m’ha mantingut ocupada durant la meitat d’aquest mes: Els Jocs de la Fam.

“Podries sobreviure tot sol, en un món salvatge, on tothom farà el possible perquè no tornis a veure la llum del dia? Vint-i-quatre adolescents forçats a jugar. Només un guanyador. Els Jocs de la Fam han començat…”

Els Jocs de la Fam són una trilogia de llibres escrits per Suzanne Collins. La narradora de la història, la Katniss Everdeen, ens transporta a un futur on la nostra civilització va extingir-se i allà on abans hi havia EUA van sorgir el Capitoli i els 13 districtes. Després d’una guerra cruenta, on fins i tot un districte va desaparèixer, el Capitoli es fa amb el poder de tot Panem (el nom del país) i castiga els districtes amb els anomenats “Jocs de la Fam”. Aquests jocs consisteixen en que dos tributs adolescents de cada districte, un noi i una noia, són escollits a l’atzar per ser llençats a l’arena on hauran de fer tot el possible per sobreviure i dels quals solament un podrà sortir amb vida.

La trilogia es basa en: Els Jocs de la Fam, En Flames i L’ocell de la Revolta, tots tres excel·lents. Puc assegurar que a la cinquena pàgina ja estàs enganxat, i si no, espera a acabar el primer capítol. Tots tres llibres són increïblement fàcils i ràpids de llegir, la història apassionant, plena de moments en els que no pots respirar, amb molta filosofia i ètica, amor, fam, guerra, amistat, revolta, tristesa, amb uns personatges molt ben treballats i una història realment, realment increïble. 

Al principi em va espantar que la història estigués narrada en primera persona del present, però enseguida em vaig acostumar i enganxar. Suposo que el fet que estigui en present fa que l’acció la notis més a prop. La Suzanne Collins fa que no puguis apartar la mirada del llibre, us ho asseguro.

Per cert, aquest abril (als EUA al març) s'estrenarà a les nostres pantalles de cinema la primera pel·lícula de la saga, segurament no trigaran a sortir els tràilers per televisió. Estic realment emocionada amb aquesta pel·lícula, sincerament espero que no la caguin (si em perdoneu el vocabulari) i que la facin en anglès en algun cinema! I bé, també tinc ganes de veure en Josh Hutcherson fent de Peeta, sí, ho reconec.

 

Per cert, abans d’acabar, no confondre aquesta trilogia amb una saga estúpida d’adolescents perquè NO ho és. Gràcies.

De viatges

Aquesta petita entrada la faig per avisar que fins dijous de la setmana que ve no estaré per aquí ja que estaré de viatges. 

El primer és a Dublín, me'n vaig demà i torno diumenge. Aquest va ser una sorpresa que em van donar mons pares el Novembre passat. Estava jo molt tranquil·la llegint quan la meva família em va acorralar i em va enviar a l'ordinador a veure un power point d'aquests que et llegeixen el pensament, tot molt increïble. Jo, innocent de mi, vaig començar a fer el test, el qual em m'endevinava que preferia viatjar a Dublín que a Torremolinos (ves! Que llest el power!), fins que de sobte va aparèixer la imatge d'un escenari i, a la següent diapositiva, les paraules clau: Van Morrison, 4 de Febrer de 2012, Dublín. No m'ho podia creure! Però efectivament, aniré al concert d'un dels meus cantants preferits al qual fa anys que tinc moltíssimes ganes d'escoltar en directe! I ja de pas visitaré la ciutat de Dublín! Sembla mentida que ja hagin passat tres mesos...

 Aquesta és l'entrada del concert de Van Morrison (quan va arribar per correu no m'ho podia creure i encara no m'acabo de fer a la idea).

El segon és a Nimes, França, de dilluns a dijous. Aquest va sorgir d’improvís a classe de francès amb dues amigues. Va començar com una broma en la que dèiem totes les ciutats franceses que se’ns passaven pel cap on podríem anar, però vam acabar prenent-nos-ho seriosament i en tres dies tot decidit: quatre dies, tres nits, un cotxe i molts ànims! La foto és el Maison Carrée, un dels símbols de la ciutat de Nimes.

Si m’inspiro potser faig entrada dels viatges, ja es veurà quan torni. Passeu-vos-ho molt bé aquesta setmana, si hi ha neu gaudiu-la, si no n’hi ha gaudiu igualment! Au revoir!