23 de juliol de 2012

Cançons d'un temps passat II

Feia temps que volia continuar amb aquesta secció així que per fi m'he animat i he escollit quatre cançons més que ensenyar. Com en l'anterior entrada són cançons en diferents idiomes i del segle XX, tot i que aquest cop m'he centrar en els anys 70.

Començaré amb una en castellà: Margarita, de Ricardo Cocciante, una de les cançons més maques que he escoltat en la meva vida. La cançó és de 1976 i està cantada pel cantant en italià i castellà (ell és italofrancès, però en aquella època era molt comú portar les cançons a la Península en castellà, això segons informació paterna). He escollit la versió en castellà perquè és l'idioma en el que la he escoltada sempre, la que em va ensenyar mon pare, però la versió italiana és també preciosa.


La segona cançó és una més coneguda, es tracta d'American Pie de Don McLean, de l'any 1971. La cançó , segons Viquipèdia, no us mentiré, fa referència a la història del Rock and Roll, començant en el moment de la mort dels músics Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Bopper. La lletra de la cançó ha tingut moltes interpretacions, però el cantant mai ha volgut revelar el significat. Independentment del que signifiqui o deixi de significar, American Pie és una de les millors cançons de la història de la música, i personalment una de les meves preferides. És bastant llarga però no es fa pesada.



La tercera cançó és un altre clàssic en anglès, es tracta de Piano Man, de Billy Joel de 1973. La cançó explica el treball d'un pianista en un bar, de com va explicant les històries de la gent que va coneixent durant les nits que es passa allà tocant. Segons fons viquipedistes la cançó narra de forma fictícia la vida de Joel després del fracàs del seu primer àlbum Cold Spring Harbor. La cançó no va tenir èxit quan va sortir com a single, enseguida va ser oblidada pels mitjans de comunicació. Va arribar a la fama quan va ser inclosa en el disc The Stranger de 1977 i s'ha convertit en una de les cançons emblema del cantant.


I acabem amb una cançó que em va suggerir l'Assumpta. És molt coneguda, i a mi personalment m'encanta cantarla quan pillo algú que la vulgui cantar amb mi (cantar un duo a soles és una mica trist). La cançó és Don't go breaking my heart d'Elton John i Kiki Dee, de l'any 1976. És un dels duets més famosos que existeixen, ha estat versionada per molts cantants i no faltarà mai en un bon karaoke. 


Aquí s'acaba el segon post de "Cançons d'un temps passat", espero que gaudiu d'aquestes cançons tan com jo i ja sabeu, si teniu qualsevol suggerència per la següent edició digueu-me-la i la posaré encantada. 


19 de juliol de 2012

"The night is dark and full of terrors...



...but the fire burns them all away"


La setmana passada vaig acabar de llegir A Clash of Kings, segon llibre de la saga A Song of Ice and Fire  de George R. R. Martin (aquest cop en anglès, gairebé moro amb les escenes de lluita però he sobreviscut). El llibre segueix el magnífic estil de l'anterior, introduint noves trames i nous personatges i continuant amb els anteriors. No puc dir gaires coses sense espatllar-vos el final del primer llibre, així que em limitaré el màxim possible.

El llibre m'ha agradat molt, potser no tant com A Game of Thrones, però m'ha agradat molt. Algunes trames se m'han fet pesades o avorrides (em sap greu Davos, però no hi ha qui et tragui. I tu, Theon, no sé si ets pitjor i tot) però en general m'han agradat, en especial la de la meva estimada Arya (tot i que les trames dels Stark en general m'agraden bastant).Malauradament, tal i com em va passar amb el primer llibre, internet em va espatllar algunes de les sorpreses del llibre, però encara i així hi ha moltes coses que no m'esperava, canvis totals de trama que m'han fet patir de valent. Tinc moltes ganes, moltíssimes, de llegir A Storm of Swords, espero que pugui ser aviat. 


Pel que fa a la segona temporada de la sèrie Game of Thrones, també em va agradar molt. La llàstima és que han canviat prou coses del llibre (algunes escenes les han canviat completament, altres se les han inventat i algunes de les bones no les han gravat) però en general m'ha agradat molt, l'escenificació, el vestuari, la música, els actors i tot en general segueix sent espectacular. Però la cosa que m'ha molestat de la segona temporada és que han introduït aspectes del tercer llibre (o això m'han dit amics que se'ls han llegit ja tots) i per tant ja m'han espatllat trames del que m'espera a A Storm of Swords... però en fi, ja començo a acostumar-me a que m'espatllin aquesta saga.


Per una altra banda, us vull ensenyar un vídeo paròdia de la cançó de l'opening de la sèrie. És una bajanada però a mi em va fer molta gràcia quan me la van ensenyar unes amigues i ara cada cop que comença un episodi de la sèrie no me la puc treure del cap. És una paròdia, així que no us espereu coses agradables, però sí gracioses (segons el meu criteri, si no rieu no em tireu pedres, estaré molt agraïda). 



No m'ho tingueu massa en compte.