26 de juny de 2011

A little thing

Bona nit estimats! Després d'un cap de setmana de quatre dies esgotador he tornat a casa.
Aquest Sant Joan genial, amb les seves fogueres, els petards i el bany a mitjanit en el mar després de demanar un desig per l'estiu. Espero que el vostre hagi estat màgic i que us ho hagueu passat molt bé.

Ahir vaig anar a Port Aventura amb els amics i, després de "nivullsaberquantes" hores de cua vam anar pujant a cadascuna de les atraccions. A l'hora de marxar, però, vam tenir un lleuger problema...vam ser tan llestos de no mirar els horaris dels trens i vam perdre l'últim tren que ens portava cap al poble! Al final la nostra petita odissea va acabar bé, però ens va costar deu euros per càpita després d'una carrera en taxi des de Tarragona i unes quantes "bronques" paternals.

Ara m'agradaria aprofitar l'entrada per agrair a Las Mejores Cosas Al Amanecer pel premi sunshine, moltes gràcies!


No nominaré ningú perquè no puc escollir els blogs que més m'agraden o que es mereixen més el premi, tots els blogs que segueixo, siguin en català, castellà o anglès són molt lluminosos, brillants i m'agraden tots, així que per mi tots són guanyadors! (Ja sé que no va així el concurs, em sap greu).

23 de juny de 2011

Cims Borrascosos (Wuthering Heights)

Estimats lectors, sí, aquesta és la famosa entrada que fa segles que us vaig prometre! En realitat no és gaire especial, simplement és la ressenya d’un llibre que vaig acabar-me fa com dos mesos. Espero que no us decepcioni (potser us esperàveu una cosa grandiosa, qui sap?).
Avui us porto el llibre Cims Borrascosos, novel·la del romanticisme anglès escrita per Emily Brônte. El llibre tracta sobre la tràgica història d’amor entre Heathcliff, Catherine Earnshaw i Edgar Linton com a triangle amorós central i posteriorment el triangle amorós entre Catherine Linton, Linton Heathcliff i en Hareton Earnshaw.

La història té dos narradors, el narrador més superficial, el senyor Lockwood, que explica la seva pròpia història, i dins d’aquesta narració està la subnarració de Nelly Dean, la vertadera narradora, que explica tota la història des de la seva experiència.

Els personatges principals són en Heathcliff, que és adoptat per un home que se l’emporta Cims Borrascosos, la seva casa, i la Catherine Earnshaw, la filla d’aquest home. Els dos protagonistes es crien junts juntament amb Hinley, el germà de la Catherine, Nelly Dean, que els cuida, el pare i la mare de la Catherine i en Joseph, un servent fervorosament cristià (un amargat, pobre home...).  Després entren en escena els germans Linton (Edgar i Isabella) i la trama comença a complicar-se. Més tard apareixen més personatges però això ja serien masses spoilers i no m’agrada esclafar llibres.

La novel·la tracta sobre els amors impossibles, els drames i les passions vàries d’aquests personatges. Hi ha molts recursos com el flashback que fan que hagis d’estar atent a la trama (a vegades és la història “actual” – la del narrador més superficial – i a vegades és la història “passada” – la de la Nelly – i de tant en tant i ha altres subhistòries narrades per altres personatges, així que atent ho has d’estar).

En general el llibre és bo, amb una rica varietat de personatges, psicològicament ben estudiats, i una  trama complicada però interessant. Però sota el meu punt de vista és un llibre massa dramàtic, plena de morts tristes (i una mica absurdes) i vides que tant podien ser felices com tristes a més no poder. Entenc que estem en l’època del romanticisme i que d’això tracta la cosa, però mentre llegia el llibre em donava la sensació de que tots eren uns desgraciats. Algunes de les coses que passaven o deien els personatges em semblaven absurdes i alguns passatges del llibre eren avorrits i eterns. Hi havia altres, en canvi, que eren molt interessants, tot s’ha de dir.

Una cosa curiosa és que solament em va caure bé un personatge, en Hareton (fill del germà de la Catherine Earnshaw), l’únic que no em va semblar un, perdó, insensible per se, idiota per se i insuportable per se (bàsicament el pobre va tenir una pèssima educació i les coses que fa malament les fa per això, però és també l’únic amb vertadera voluntat de millorar i ser feliç). Probablement el personatge que menys suportava era la Nelly, la narradora principal. Era un cúmul de contradiccions i em treia de polleguera (perdó per la subjectivitat de les meves expressions, no és gaire professional ni eloqüent).

Però ara sembla que la novel·la sigui una cosa horrible i no ho és pas, al contrari, és una novel·la força bona, amb, com ja he dit, uns personatges ricament caracteritzats i una trama a la que has d’estar atent. Simplement no el considero un dels millors llibres que he llegit, ja que pel meu gust és massa dramàtic i, de vegades, tediós de llegir. Hi havia moments que em semblava impossible que l’autora pogués treure alguna cosa més a la trama, però ho feia! Això és un punt a favor.

En conclusió, tot i que és un bon llibre i un clàssic de la literatura anglesa que s’hauria de llegir, ja solament pel que és la cultura general, no és un llibre que recomanaria fervorosament .

Tot i això s’ha de dir que Emily Brônte amb Cims Borrascosos ha estat considerada una de les més grans escriptores del romanticisme, junt amb la seva germana Charlotte Brônte, autora de Jane Eyre (llibre que vaig haver de llegir en anglès aquest any, una versió més curta, i que és també un cúmul de drama. Encara que algun dia m’agradaria llegir-me’l sencer). En el panorama de la literatura anglesa jo sóc més de Jane Austen, però.

Espero que no us hagueu mort llegint aquesta cosa, però l’he hagut de fer llarg per compensar tants i tants dies d’espera (bé, espera per a mi). Sento les frases eternes plenes de comes, sé que fan més complicada de llegir l’entrada però no ho he sabut fer millor (la meva professora d’història estic segura de que em mataria amb tantes frases eternes...).

Fins la pròxima!

...egaara

PS- Per cert! Ho he de dir que si no rebentaré. Ahir, amb el tiquet regal de l’Abacus (no és publicitat) que vaig guanyar als jocs florals del barri, em vaig comprar quatre llibres! (Cosa que no hauria d’haver fet tenint en compte la de llibres que tinc per llegir). Els llibres són: Persuasion, Mansfield Park, Northanger Abbey (aquestes dues es posen negres i no tinc ni idea de perquè...) i Lady Susan (novel·la inacabada). Sí, són tots de Jane Austen, any problem? Es que tenia moltes ganes de llegir-me’ls! I encara em falten més per comprar, però ja m’esperaré a acabar tots els llibres actuals i a tenir diners. Gràcies per no suïcidar-vos amb les meves bajanades i seguir llegint les entrades d'aquest pobre blog.

17 de juny de 2011

Welcome Holidays!

Avui a les 16:15 hores l'egaara ha acabat l'últim exàmen de Selectivitat (Història de l'art)...ara és la persona més feliç del món!

Doncs sí, ja sóc lliure! Ara tin tooot l'estiu per dedicar-me a tooot el que em dongui la gana (ara que tinc 18 anys ho hauré d'aprofitar!).

Estic força contenta amb els exàmens en general, m'han anat força bé. Alguns millor que uns altres però en general bastant bé! :D

No sé si us haureu enterat, ja que ha sortit al diari i tot, de que a l'exàmen d'anglès va sortir un listening sobre Lost. El listening era una entrevista que feien a Matthew Fox sobre el final de la sèrie i de les seves opinions. Em va fer una tremenda il·lusió que sortís Lost, indubtablement  una de les millors sèries de televisió de la història, si no la millor. Es veu que hi han hagut diverses crítiques al listening (m'he enterat avui, estic una mica desconectada del món) ja que la gent deia que els que havíem vist la sèrie teniem avantatge. Em sembla una bejenada molt gran, sincerament...és una mala excusa per justificar que no t'ha anat bé el listening. A més, el fet d'haver vist la sèrie no significaba que t'hagués d'anar bé, ja que en realitat el listening tractava més sobre les opinions de l'actor que de coses de la sèrie. Solament hi havia una pregunta que es podia contestar sense ficar-se en el listening, la última, però no havies de ser fan de la sèrie per saber-la, era pura lògica!

Però deixant de costat aquest tema, del que ja estic farta, parlem de les vacances. Tinc molts plans per aquestes vacances, el primer de tots i més important: dormir! xD
Aquest Sant Joan aniré a la platja amb els meus amics i passarem un "cap de setmana" al sol i el relax, i si podem l'últim día a Port Aventura! A més tinc la intenció de llegri, escriure (tinc moltes entrades pensades per fer!), veure sèries i pel·lícules retrassades, llegir, dormir, sortir de festa i llegir! xD
També vull treure'm el FCE (First Certificate Exam) i, per sobre de tot, viatjar! Amb mons pares aniré a Extremadura (Podré anar a veure Mèrida!!! Més que       
res pel seu ric patrimoni com a ciutat romana) i amb els meus amics aniré a fer el Camino de Santiago! (ja faré unes ressenyes sobre això). 
Espero que el vostre estiu sigui meravellós, tant com jo espero que sigui el meu!

PS: la platja de la fotografia és la platja de la Paella de Torredembarra.

7 de juny de 2011

Viatge cap a l'infern estudiantil

Bona tarda estimats meus, com podeu veure encara no us porto aquella entrada que vaig dir que estava preparant fa ja com un mes. Sincerament des d'aquell moment encara no he avançat res...
Simplement volia que sabéssiu que fins dintre de dues setmanes continuaré sense penjar cap entrada. La raó, simple, arriba la Selectivitat i si ja porto com un mes sense tenir temps aquestes dues setmanes seran un infern estudiantil. Simplement us ho dic perquè em sap greu que fa molt temps que no publico res. Ja sé el que direu ("publica quan vulguis", "és el teu blog", etc) però personalment m'agradaria poder escriure coses, tinc moltes al cap però no tinc ni temps ni inspiració. 
A més, ja m'estic començant a posar nerviosa i encara queda una setmana...o millor, solament queda una setmana! No m'ho puc creure, sembla que va ser ahir quan estava acabant 4t d'ESO i pensant que encara em quedaven dos anys per fer la Selectivitat mentre veia a mon germà patir per ella...o l'any passat mentre veia els meus companys de segon estudiant. No em puc creure que per fi s'acaba el curs. Certament tinc moltes ganes, 2n de Batxillerat, us ho aviso als que encara no l'heu cursat, ha estat el pitjor curs de la meva vida i em moro de ganes d'anar a la universitat...però solament de pensar en les PAU se me'n van les ganes de tot...
En qualsevol cas, en quant s'acabin les PAU i m'hagi remullat a la platja penjaré la maleïda entrada!
Molts petons a tots i gràcies per la vostra comprensió!