3 de desembre de 2012

S'accepten apostes

En quants anys creieu que desapareixerà el català?

Jo voto per 20, o potser em passo? 15? No sé, no sé.

En fi, no sé si cal que em queixi gaire de la burrada que estan creant els de Madrid, perquè m'imagino que tots estareu igual de contents que jo.

Però de debò si ens maten la llengua ens maten la identitat, l'escola en català, ara i sempre!

15 de setembre de 2012

The Killers i Mumford & Sons, nous àlbums!


Estic molt emocionada per què en breus sortirà el nou àlbum del grup The Killers "Battle Born", crec que el dia 18 de setembre. Després del hiatus ja era hora de nou disc!


He pogut escoltar dues cançons i em dona una mica la sensació de que són, com dir-ho... una mica "nyonyes", com si haguessin perdut el 'toc' que caracteritza The Killers, però encara no puc jutjar. Esperem que el CD sigui bo, li donarem la millor de les oportunitats!

I el que encara és millor, el 24 se setembre sortirà el segon àlbum del grup de música Mumford & Sons! Per si no els coneixeu, es tracta d'un grup de música britànic d'estil Folk Rock format en 2007 que va treure el seu primer disc el passat 2009 ("Sigh No More") i que ara traurà el segon àlbum "Babel", el qual em moro de ganes de tenir a les meves mans!


Dos dels meus grups preferits treuen nou àlbum pràcticament alhora, aquest serà un bon mes per a la música!

13 de setembre de 2012

Roald Dahl

Avui fa 96 anys que l'escriptor britànic Roald Dahl (1916 - 1990) va néixer i avui tota la comunitat lectora ho celebra. M'agradaria dedicar aquesta petita entrada a aquest magnífic inventor d'històries que amb els seus llibres i poemes encara avui en dia enganxa a grans i petits.



Jo em vaig introduir al món de Dahl amb Matilda, i avui en dia segueix sent un dels meus llibres preferits (i pel·lícules) i fa poc vaig tenir l'immens plaer de llegir un altre cop el llibre però en anglès, la qual cosa va fer que fos inclús més especial. Normalment acompanyada dels dibuixos de Quentin Blake, la màgia de Dahl és coneguda arreu del món amb històries com Charlie i la fàbrica de xocolata, Les bruixes, El Gran Amic Gegant, James i el préssec gegant o La meravellosa medicina d'en Jordi.



Per totes aquestes històries i moltíssimes més avui vull agrair a aquest magnífic escriptor per tants anys de màgia i diversió! Moltes gràcies Roald Dahl per tot!

11 de setembre de 2012

Feliç diada i visca Catalunya!




Feliç diada a tothom!

Malauradament no he pogut anar a la manifestació, però el meu cor està amb tots els catalans que en el dia d'avui reivindiquem la nostra llibertat!

Visca Catalunya!

4 de setembre de 2012

El caçador

Despertes en el desordenat habitacle en el que vius. Poses els peus a terra, fred com el gel, i mires al teu voltant. Una mica confós però content d’estar sol t’aixeques i camines cap a la cuina. Obres la nevera, queden restes de la pizza de fa dos dies, te la menges i tanques la nevera deixant l’insecte mort refredant-se, sense més companyia que una capsa de pizza.

Mires per la finestra, fa un dia esplendorós. És un bon dia per caçar, ja és hora de menjar carn de la bona. Ets tot un expert en caça, de ben petit ton pare te’n va ensenyar i és l’única cosa que saps fer bé en aquest món. I t’agrada, i tant que t’agrada. T’encanta.

Fa ja uns dies que no caces, una setmana i mitja per ser exactes. Els teus budells et diuen que ja és hora, la pizza i les patates de bossa no poden alimentar-te eternament. Però ha estat una mala temporada, la pluja ha fet que totes les bones espècies s’amaguessin i et fos impossible sortir de casa per aconseguir carn.

Però per fi ha arribat el bon temps i pots practicar el teu hobby. A més a més avui no has d’anar a treballar. Bé, ni avui ni mai, et van acomiadar l’altre dia de l’última feina que havies aconseguir en aquell restaurant d’hamburgueses per mala conducta.¿Per què era? A sí, falta de respecte cap al personal femení i les clientes. Bajanades, elles t’ho demanaven a crits. Però ja no importa, avui estàs content, avui el dia serà meravellós.

Obres l’armari de caça, l’únic que està mitjanament endreçat de tota la casa, i busques amb la mirada el teu ganivet de caça preferit. Altres caçadors maten les seves preses amb diferents armes, normalment de foc, però tu no, tu prefereixes el ganivet. T’agrada atrapar la presa de cop, clavar-li el gabinet ben profund i esperar a que es dessagni, sentint com perd la vida a les teves mans. Després la portes a casa i la neteges, l’esbudelles i la talles, la prepares per menjar, tal i com el pare et va ensenyar. 

Avui et ve de gust una femella, jove i tendra, i ben alimentada. Per aquesta regió n’hi ha  moltes espècies diferents que podrien ser del teu gust. No t’importa com sigui, ni la seva mida, mentre sigui femella. Els mascles són massa secs pel teu gust, però quan és necessari en caces també.

Han  passat les hores i el sol ja s’està ponent, t’agrada caçar de nit, perquè si no la gent sospita. A ningú li agrada que cacis, i no saps perquè, és una cosa natural, està en l’ADN humà. Però està mal vist. Suposes que la gent de la regió té por de que s’acabin les espècies, però tu saps que això no passarà. I no t’importa el que pensin, tu caces com ho feia ton pare i mai ningú no t’ha enxampat. 

Surts de casa amb una jaqueta i l'instrumental de caça, entres en la furgoneta plena de porqueria i condueixes cap al bosc. Vas al teu racó preferit, on hi ha les millors espècies. T’amagues en un matoll uns metres més lluny del teu cotxe i esperes, pacient. Saps que tard o d’hora apareixerà el que necessites. L’hora de caçar s’apropa.

I ja és aquí, ja l’has trobada. No saps què l’ha portat a apropar-se a tu però no t’importa. Esperes, silenciós, al moment oportú per llançar-t’hi, imaginant-te què bona estarà quan la tastis. Ja estàs llest. Saltes, et descobreixes gairebé sense que ella se n’adoni i li claves el ganivet sense que pugui reaccionar.

La noia no crida, no li dona temps. La mires mentre la vida se li escapa, mentre et mira amb els ulls sense llum, mentre la sang regalima del seu coll i cau a terra formant un bassal enganxós. La pentines una mica i li mires la cara, és preciosa, blanca com la neu a casa de la pèrdua de sang. En un joc sinistre l’anomenes Blancaneus i la beses en els llavis, freds com el gel, com si pogués despertar d'un encanteri de conte. Però ella es manté immòbil. Somrius i l’agafes amb delicadesa, te l’emportes d’allà abans ningú no la trobi a faltar.

Ha estat una bona caça, avui menjaràs  bé.

23 de juliol de 2012

Cançons d'un temps passat II

Feia temps que volia continuar amb aquesta secció així que per fi m'he animat i he escollit quatre cançons més que ensenyar. Com en l'anterior entrada són cançons en diferents idiomes i del segle XX, tot i que aquest cop m'he centrar en els anys 70.

Començaré amb una en castellà: Margarita, de Ricardo Cocciante, una de les cançons més maques que he escoltat en la meva vida. La cançó és de 1976 i està cantada pel cantant en italià i castellà (ell és italofrancès, però en aquella època era molt comú portar les cançons a la Península en castellà, això segons informació paterna). He escollit la versió en castellà perquè és l'idioma en el que la he escoltada sempre, la que em va ensenyar mon pare, però la versió italiana és també preciosa.


La segona cançó és una més coneguda, es tracta d'American Pie de Don McLean, de l'any 1971. La cançó , segons Viquipèdia, no us mentiré, fa referència a la història del Rock and Roll, començant en el moment de la mort dels músics Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Bopper. La lletra de la cançó ha tingut moltes interpretacions, però el cantant mai ha volgut revelar el significat. Independentment del que signifiqui o deixi de significar, American Pie és una de les millors cançons de la història de la música, i personalment una de les meves preferides. És bastant llarga però no es fa pesada.



La tercera cançó és un altre clàssic en anglès, es tracta de Piano Man, de Billy Joel de 1973. La cançó explica el treball d'un pianista en un bar, de com va explicant les històries de la gent que va coneixent durant les nits que es passa allà tocant. Segons fons viquipedistes la cançó narra de forma fictícia la vida de Joel després del fracàs del seu primer àlbum Cold Spring Harbor. La cançó no va tenir èxit quan va sortir com a single, enseguida va ser oblidada pels mitjans de comunicació. Va arribar a la fama quan va ser inclosa en el disc The Stranger de 1977 i s'ha convertit en una de les cançons emblema del cantant.


I acabem amb una cançó que em va suggerir l'Assumpta. És molt coneguda, i a mi personalment m'encanta cantarla quan pillo algú que la vulgui cantar amb mi (cantar un duo a soles és una mica trist). La cançó és Don't go breaking my heart d'Elton John i Kiki Dee, de l'any 1976. És un dels duets més famosos que existeixen, ha estat versionada per molts cantants i no faltarà mai en un bon karaoke. 


Aquí s'acaba el segon post de "Cançons d'un temps passat", espero que gaudiu d'aquestes cançons tan com jo i ja sabeu, si teniu qualsevol suggerència per la següent edició digueu-me-la i la posaré encantada. 


19 de juliol de 2012

"The night is dark and full of terrors...



...but the fire burns them all away"


La setmana passada vaig acabar de llegir A Clash of Kings, segon llibre de la saga A Song of Ice and Fire  de George R. R. Martin (aquest cop en anglès, gairebé moro amb les escenes de lluita però he sobreviscut). El llibre segueix el magnífic estil de l'anterior, introduint noves trames i nous personatges i continuant amb els anteriors. No puc dir gaires coses sense espatllar-vos el final del primer llibre, així que em limitaré el màxim possible.

El llibre m'ha agradat molt, potser no tant com A Game of Thrones, però m'ha agradat molt. Algunes trames se m'han fet pesades o avorrides (em sap greu Davos, però no hi ha qui et tragui. I tu, Theon, no sé si ets pitjor i tot) però en general m'han agradat, en especial la de la meva estimada Arya (tot i que les trames dels Stark en general m'agraden bastant).Malauradament, tal i com em va passar amb el primer llibre, internet em va espatllar algunes de les sorpreses del llibre, però encara i així hi ha moltes coses que no m'esperava, canvis totals de trama que m'han fet patir de valent. Tinc moltes ganes, moltíssimes, de llegir A Storm of Swords, espero que pugui ser aviat. 


Pel que fa a la segona temporada de la sèrie Game of Thrones, també em va agradar molt. La llàstima és que han canviat prou coses del llibre (algunes escenes les han canviat completament, altres se les han inventat i algunes de les bones no les han gravat) però en general m'ha agradat molt, l'escenificació, el vestuari, la música, els actors i tot en general segueix sent espectacular. Però la cosa que m'ha molestat de la segona temporada és que han introduït aspectes del tercer llibre (o això m'han dit amics que se'ls han llegit ja tots) i per tant ja m'han espatllat trames del que m'espera a A Storm of Swords... però en fi, ja començo a acostumar-me a que m'espatllin aquesta saga.


Per una altra banda, us vull ensenyar un vídeo paròdia de la cançó de l'opening de la sèrie. És una bajanada però a mi em va fer molta gràcia quan me la van ensenyar unes amigues i ara cada cop que comença un episodi de la sèrie no me la puc treure del cap. És una paròdia, així que no us espereu coses agradables, però sí gracioses (segons el meu criteri, si no rieu no em tireu pedres, estaré molt agraïda). 



No m'ho tingueu massa en compte.

18 de juny de 2012

Ja està gairebé aquí

Ja l'ensumo, ja està aquí, ja s'apropa i no penso deixar que se m'escapi. 

Puc sentir el sol i l'aigua de mar en la meva pell; puc assaborir els gelats, el meló i les amanides d'arròs; puc ensumar l'aire de mar i la pólvora dels correfocs; puc veure els trencs d'alba a la sorra, les caminades per la platja i les excursions a castells i monestirs; i puc escoltar els ocells cantant de bon matí i els petards de Sant Joan animant els carrers.

Ja arriba l'estiu, i després d'uns mesos molt estressants realment necessito desconnectar i viure el meu propi estiu "Estrella Damm". Necessito llegir molt, moltíssim. Em moro de ganes de menjar-me tots els llibre de l'estanteria que m'estan cridant com bojos que me'ls emporti a tot arreu. També tinc ganes de fer moltes excursions per Catalunya, he de buscar tots els castells i monestirs que encara em quedin per visitar i totes les rutes de senderisme que pugui fer. Vull veure també moltes sèries, tant les que tinc endarrerides (aquest segon semestre m'ha impedit bàsicament veure sèries), com les que vull començar i les que vull tornar a veure (em vaig comprar les temporades de Lost i Life on Mars i tinc moltíssimes ganes de tornar-les a veure). Tinc ganes de cuinar moltes receptes que he anat guardant però que no he tingut temps de fer, d'anar a les festes populars de Gràcia i del meu poble i gaudir dels correfocs i d'algun que altre concert, necessito anar a la platja a capbussar-me a l'aigua, anar en patinet i prendre el sol mentre llegeixo o escolto música. I també tinc ganes de realitzar el viatge que estic planejant amb tres amigues a Londres, que encara que serà a principis de setembre ja ens té molt ocupades i emocionades. Vull fer moltes coses! Necessito fer moltes coses! I necessito poder no fer res també! Poder dir "doncs ara em ve de gust fer-me una becaina" tot i que jo mai no en vaig de becaines! Déu meu vull fer tot i no vull fer res!

Aquesta setmana per fi faig l'últim examen oral, m'acaben de donar les notes i ja està, ja sóc lliure! No m'ho puc creure, per fi comença l'estiu, el tan anhelat estiu! Adéu a les assignatures que no m'agraden, adéu als professors incompetents, adéu a l'assemblea d'estudiants i les vagues, adéu als examens i treballs! Hola llibertat, hola temps lliure, hola estiu!

Ei, també he de dir que trobaré a faltar uns quants professors que m'han agradat molt i assignatures que he estimat amb tota la meva ànima, que amb això no vull dir que tot hagi estat horrible! I trobaré molt a faltar la gent i les amistats que he fet durant el curs i que no podré veure fins al curs vinent. Però sobre la universitat ja en parlaré en una altra entrada, aquesta és l'entrada de benvinguda a l'estiu!

Us deixo l'anunci d'Estrella Damm de 2009 amb la cançó "Summercat", ja que personalment és el que més m'agrada de tots i el que em fa sentir que és estiu.


Espero que els vostres estius siguin magnífics tant com jo espero que el meu ho sigui. Ara que tindré temps lliure m'agradaria escriure moltes més entrades, a veure si és veritat!

13 de juny de 2012

Winter is coming


"When you play the game of thrones you win or you die"

L'altre dia vaig acabar de llegir el primer llibre de la saga A Song of Ice and Fire (Canción de Fuego y HieloA Game of Thrones (Juego de Tronos) i ahir a la nit vaig acabar de veure la primera temporada de la sèrie. Les ganes que tinc de llegir-me A Clash of Kings (Choque de Reyes) i veure'm la segona temporada són inimaginables...
 
Vaig començar a llegir el llibre perquè una amiga de la universitat ens va dir que eren genials i que de veritat pagava la pena llegir-los, ella mateixa em va deixar el seu exemplar de Juego de Tronos. A part de que la historia era molt bona em va donar el plus de que estava ambientada en un món de ficció de caire Medieval, i jo estic perdudament enamorada de tot el que estigui relacionat amb l'Edat Mitjana. Finalment vaig caure i vaig començar a llegir el primer llibre. I solament els examens em van poder parar, però en acabar-los vaig tornar a agafar la lectura i en un cap de setmana em vaig menjar el llibre. 

El llibre és absorbent, els personatges estan ben estructurats i m'ha agradat molt l'estil de narrador, ja que cada capítol està vist sota el punt de vista d'un personatge diferent, tot i que gairebé sempre centrant-se en la família Stark (Ai els Stark! Em porten pel camí de l'amargura, pobrets meus...). Però la trama està molt ben lligada i tot molt ben estructurat, tot i que arriba un moment en el que et comences a confondre amb tants noms. El final és molt bo i et deixa amb moltes ganes de continuar, molt "heartbreaking" però. És una d'aquestes sagues en les que tens prohibit estimar-te un personatge perquè alguna cosa dolenta li passarà. La llàstima és que gràcies al nostre amic Internet ja sabia que passaria al final, però bé, jo vaig plorar igualment... (sí, ho confesso, però es que em vaig posar molt emotiva...). Però pel que fa la resta em va agradar molt. Algunes parts es passen més lentes que unes altres, però això és obvi en qualsevol novel·la. 


Pel que fa la sèrie m'ha agradat també molt. La HBO ha fet un treball increïble portant aquesta saga a la televisió i l'ambientació, banda sonora, opening (molt llarg però molt "currat"), caracterització, actors (un elenc realment bo) i diàlegs són molt bons, i també els efectes especials, sobretot quan es tracta de sang i fetge. Tot i això, com és normal, he trobat coses que no m'agraden massa, com per exemple massa sexe pel meu gust. No em malinterpreteu i penseu que sóc una estreta de ment, el que vull dir és que potser s'han passat amb les escenes de sexe. En el llibre n'hi ha, i moltes, però en la sèrie han inclòs escenes que ni tan sols estaven en la novel·la i en canvi s'han saltat altres com alguna batalla o algun altre detall que personalment trobo més important que tant de sexe. Però que hi farem, això és el que ven, no? El que m'ha decebut també una mica és el fet de que els llops gairebé no sortissin, perquè en el llibre tenen un paper molt important (i a més m'agraden molt els llops), però això ho entenc perquè suposo que és difícil treballar amb llops/gossos en tantes escenes.

Però bé, en general estic molt satisfeta i amb moltes ganes de llegir el següent llibre de la saga, que si tot va bé una amiga em deixarà dintre de poc (i en anglès, que sempre és millor). M'he sentit molt temptada de comprar-me'ls, però són molts i cars i ja no tinc massa diners que gastar...


23 de maig de 2012

Per cert, no és per espantar ningú, però que sapigueu que la universitat cada dia està pitjor i que em temo sincerament que el meu futur se'n va a prendre per sac. 

L'última genialitat de l'assemblea d'estudiants és deixar-nos sense examens finals. Doncs que em paguin ells la carrera i em tornin les hores d'estudi d'aquest últim mes.

Dos anys després

Sembla mentida que faci dos anys que es va acabar Lost. Costa de creure que en un dia com avui em passés tota la nit desperta esperant que a Cuatro fessin el livestream de l'últim episodi, de mala qualitat i pitjors subtítols, intentant aguantar desperta al sofà. Però va pagar la pena, perquè era Lost. Era el fi de la millor sèrie que he vist en la meva vida i a la que sempre tindré una estima especial. Dos anys després segueix sent igual d'increïble que el primer dia. 




13 d’abril de 2012

There is life on Mars!


Petita entrada per demostrar que no se m’ha menjat cap vàter ni forat negre. M’agradaria escriure moltes més entrades (tinc moltes pensades) però malauradament el temps no és el meu amic.

A classe de Literatura Comparada hem fet unes conferències de poesia, que han consistit en que els poetes Ponç Pons i Marta Pessarrodona (han vingut com a poetes però en realitat les seves obres no és limiten a la poesia) ens han parlat de la seva obra. La conferència d’en Ponç Pons ha estat sobretot una conversa entre companys sobre la vida i la literatura, i la de la Marta Pessarrodona ha consistit més en l’estudi de la seva obra entreteixit en anècdotes de la seva vida i de la història. Totes dues molt agradables i millors del que m’esperava. En especial la d’en Ponç Pons, que ha estat absolutament meravellosa, unes de les millors hores que he passat en la meva vida. 

La finalitat d’aquesta entrada (a part de demostrar que estic viva) és escriure unes cites d’aquests magnífics escriptors que m’han agradat molt:


Abans que escriptor, abans que poeta, sóc persona. Però quan no puc més, escric. Faig versos per la realitat que no m'agrada. La literatura és una defensa contra les ofenses de la vida."

“Viu, llegeix, escriu, aprèn, estima, inclús pateix, però fes-ho sempre amb passió

 Ponç Pons


“Si existeix Catalunya és perquè té literatura”

Marta Pessarrodona


20 de març de 2012

Tot és una merda. El meu futur se’n va a la merda. No sé ni tan sols si seré capaç d’acabar els meus estudis. El Govern puja les taxes de les matrícules, acomiada professors i les carreres d’Humanitats estan en perill. Cada cop són considerades menys importants, la gent, el poble, ja ni es preocupa per elles, en uns anys acabaran desapareixent de les universitats.

A més, avui hi ha hagut piquets de protesta en la meva facultat i alguns estudiants pretenen mantenir una vaga inútil fins el 29 de Març (dia de la vaga general). No ens han deixat fer classe als que en volíem fer, m’han pres el meu dret a aprendre i això m’ha fet molt mal. No he pogut fer literatura, que és una de les bases de la meva existència. Una classe, gràcies a la nostra professora que ha tingut la idea, l’hem pogut fer, però ha hagut de ser fora de la facultat, a les grades, morint-nos de fred i d’incomoditat.

Comparteixo les queixes, sóc la primera en estar en contra de tota aquesta merda, però no comparteixo els procediments. Prohibint-nos anar a classe no solament ens treu un dret, sinó que ens perjudica a tots. Als de dalt no els importa si fem classe o no, ja hem pagat, ells ja estan contents i podem fer el que vulguem que, per més inri, serem els estudiants els que quedarem malament davant la societat.

S’ha intentat muntar una assemblea democràtica per decidir, però no s’ha aconseguit res, no s’ha canviat res. Solament hi ha hagut opinions i més opinions, les mateixes tota l’estona amb diferents paraules. A més, els organitzadors estaven clarament a favor dels piquets i anaven tirant els fils a favor seu. Tot seguirà igual, cadascú farà el que voldrà i no hi haurà unió.

Jo ja no sé ni què pensar, estic perduda.

Ja no sé ni cap a on vaig ni què serà de mi.

5 de març de 2012

Els Jocs de la Fam


Bona tarda! Sento haver trigat un mes en tornar-me a passar per aquí però he estat bastant ocupada amb la universitat, el treball i llegint, així que no he tingut gaire temps per escriure ni tampoc gaire inspiració. Avui us porto una trilogia molt especial, la que m’ha mantingut ocupada durant la meitat d’aquest mes: Els Jocs de la Fam.
“Podries sobreviure tot sol, en un món salvatge, on tothom farà el possible perquè no tornis a veure la llum del dia? Vint-i-quatre adolescents forçats a jugar. Només un guanyador. Els Jocs de la Fam han començat…”

Els Jocs de la Fam són una trilogia de llibres escrits per Suzanne Collins. La narradora de la història, la Katniss Everdeen, ens transporta a un futur on la nostra civilització va extingir-se i allà on abans hi havia EUA van sorgir el Capitoli i els 13 districtes. Després d’una guerra cruenta, on fins i tot un districte va desaparèixer, el Capitoli es fa amb el poder de tot Panem (el nom del país) i castiga els districtes amb els anomenats “Jocs de la Fam”. Aquests jocs consisteixen en que dos tributs adolescents de cada districte, un noi i una noia, són escollits a l’atzar per ser llençats a l’arena on hauran de fer tot el possible per sobreviure i dels quals solament un podrà sortir amb vida.
La trilogia es basa en: Els Jocs de la Fam, En Flames i L’ocell de la Revolta, tots tres excel·lents. Puc assegurar que a la cinquena pàgina ja estàs enganxat, i si no, espera a acabar el primer capítol. Tots tres llibres són increïblement fàcils i ràpids de llegir, la història apassionant, plena de moments en els que no pots respirar, amb molta filosofia i ètica, amor, fam, guerra, amistat, revolta, tristesa, amb uns personatges molt ben treballats i una història realment, realment increïble. 
Al principi em va espantar que la història estigués narrada en primera persona del present, però enseguida em vaig acostumar i enganxar. Suposo que el fet que estigui en present fa que l’acció la notis més a prop. La Suzanne Collins fa que no puguis apartar la mirada del llibre, us ho asseguro.
Per cert, aquest abril (als EUA al març) s'estrenarà a les nostres pantalles de cinema la primera pel·lícula de la saga, segurament no trigaran a sortir els tràilers per televisió. Estic realment emocionada amb aquesta pel·lícula, sincerament espero que no la caguin (si em perdoneu el vocabulari) i que la facin en anglès en algun cinema! I bé, també tinc ganes de veure en Josh Hutcherson fent de Peeta, sí, ho reconec.
 

Per cert, abans d’acabar, no confondre aquesta trilogia amb una saga estúpida d’adolescents perquè NO ho és. Gràcies.

2 de febrer de 2012

De viatges


Aquesta petita entrada la faig per avisar que fins dijous de la setmana que ve no estaré per aquí ja que estaré de viatges. 

El primer és a Dublín, me'n vaig demà i torno diumenge. Aquest va ser una sorpresa que em van donar mons pares el Novembre passat. Estava jo molt tranquil·la llegint quan la meva família em va acorralar i em va enviar a l'ordinador a veure un power point d'aquests que et llegeixen el pensament, tot molt increïble. Jo, innocent de mi, vaig començar a fer el test, el qual em m'endevinava que preferia viatjar a Dublín que a Torremolinos (ves! Que llest el power!), fins que de sobte va aparèixer la imatge d'un escenari i, a la següent diapositiva, les paraules clau: Van Morrison, 4 de Febrer de 2012, Dublín. No m'ho podia creure! Però efectivament, aniré al concert d'un dels meus cantants preferits al qual fa anys que tinc moltíssimes ganes d'escoltar en directe! I ja de pas visitaré la ciutat de Dublín! Sembla mentida que ja hagin passat tres mesos...


 Aquesta és l'entrada del concert de Van Morrison (quan va arribar per correu no m'ho podia creure i encara no m'acabo de fer a la idea).



El segon és a Nimes, França, de dilluns a dijous. Aquest va sorgir d’improvís a classe de francès amb dues amigues. Va començar com una broma en la que dèiem totes les ciutats franceses que se’ns passaven pel cap on podríem anar, però vam acabar prenent-nos-ho seriosament i en tres dies tot decidit: quatre dies, tres nits, un cotxe i molts ànims! La foto és el Maison Carrée, un dels símbols de la ciutat de Nimes.


Si m’inspiro potser faig entrada dels viatges, ja es veurà quan torni. Passeu-vos-ho molt bé aquesta setmana, si hi ha neu gaudiu-la, si no n’hi ha gaudiu igualment! Au revoir!


29 de gener de 2012

Cançons d’un temps passat


Porto unes setmanes pensant en obrir una “nova secció” al blog. És una que m’està rondant pel cap i no vol marxar, està decidida a formar part d’això. Així que he decidit portar-la a terme.

Mai m’he considerat una persona amb uns gustos musicals concrets, si em preguntes quin és el meu estil de música preferit o quin es el cantant/grup que més m’agrada no podria escollir. Però el que sí que tinc clar és que molts cops per la música estic una mica “antiquada”, segurament gràcies a la influència de mons pares. Escolto molta música de cantants com Van Morrison, Adriano Celentano, Frank Sinatra, o simplement cançons franceses, italianes, angleses, catalanes o castellanes que ja no són tan famoses. I no és que siguin massa antigues o que ningú no les escolti, no és això, però em dóna la sensació de que moltes s’estan oblidant i m’agradaria donar-les una nova oportunitat. Per això he decidit obrir aquest espai, per posar totes les cançons que m’agraden situades en el segle XX (per tant poden ser o molt antigues o bastant modernes) i deixar que vosaltres les escolteu. I si voleu suggerir-me alguna cançó estaré encantada d’escoltar-la i penjar-la en una entrada.

La primera cançó és Life on Mars de David Bowie, acompanyat al piano per Rick Wakeman, possiblement una de les millors cançons que he escoltat en la meva vida i una de les meves preferides. Life on Mars va ser llançada en els anys 70, primer dins de l’àlbum Hunky Dory i després com a single. Va ser batejada per la BBC radio 2 com un “encreuament entre un musical de Broadway i una pintura de Dalí”. En realitat la cançó va ser pensada en un estil surrealista, com si fos un quadre de Dalí, i es pot comprovar al escoltar la cançó (o llegir la lletra) ja que no té lògica alguna! Però suposo que és una de les coses que la fan tan gran.


La segona cançó és un clàssic que no podia faltar en aquesta secció: Moon River, cantada per Frank Sinatra. He escollit la versió de Frank Sinatra perquè és la meva preferida, però n’hi ha de moltes i molt boniques també. Moon River va ser composada per Johnny Mercer (lletra) i Henry Mancini (música) l’any 1961. Personalment trobo que és una de les cançons més maques de tota la història de la música i, tot i que la versió de l’Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffanny’s és la més famosa, hi ha moltes versions precioses con la de La Veu que paga la pena escoltar.



La tercera cançó és un altre gran clàssic, aquest cop en francès, cantat per Édith Piaf: La vie en rose. La vie en rose, una de les cançons més romàntiques que existeixen, és de l’any 1945 i, tot i que la lletra és de Piaf, la música és de  Louis Guglielmi i Marguerite Monnot. De la mateixa manera que Moon River, aquesta cançó ha estat versionada per diversos cantants així com Louise Armstrong, Céline Dion o Liza Minnelli. Però jo us deixo la que més m’agrada, la de Piaf. 


I finalment, la quarta cançó (posaré quatre per entrada per que no es faci pesat) és una d’italiana: Il raggazzo della via Gluck, d’Adriano Celentano. De tot el repertori del senyor Celentano és una de les més maques que té i també una de les meves cançons preferides. Escrita per Luciano Beretta i Miki Del Prete l’any 1966 i de música del propi Celentano, aquesta cançó explica la història d’un noi que ha d’abandonar la seva casa al camp per anar a viure a la ciutat. Marxa molt trist, però sabent que un dia tornarà.  Al cap de vuit anys el noi torna al la Via Gluck i no troba ni la seva casa ni els seus amics, tot ha canviat tant que ja no reconeix res. Perdoneu pel pèssim resum, no sé italià i he intentat dibuixar un resum del que entenc. És una cançó molt maca, però força trista... 


Espero que us hagi agradat aquesta selecció de música del segle XX i que gaudiu de les cançons tant com jo les gaudeixo. 

26 de gener de 2012

Relats conjunts: Chop Suey

He decidit unir-me i fer la meva pròpia història dels Relats Conjunts d'aquest mes. Per cert, felicitats per la proposta número 50!


La preparació de la xocolata era un art que feia anys que estava perfeccionant, no es podia fer de qualsevol manera. Primer agafava la millor llet de tot el país, la més natural i de qualitat que hi havia. No suportava quan la gent li demanava llet desnatada, allò no era llet, anava contra natura. Una bona llet, de granja tradicional, de vaques ben alimentades, era la millor per fer una bona xocolata. L’olla on escalfava la llet ja estava posada al foc, esperant. Va posar la llet, mesurada a ull, després de tants anys d’experiència ja no necessitava un mesurador per saber si havia col·locat suficient llet o s’havia passat, ja era tot un expert.

Mentre esperava a que la llet bullís va agafar un bol i va posar més llet, després va anar cap a l’armari de les xocolates i va agafar el pot de color lila, aquell era especial, era el seu preferit. Va introduir la cullera i va anar introduint a poc a poc la xocolata en pols en el bol. Una, dues, tres, quatre, cinc i sis cullerades. Perfecte. Va guardar el pot al seu lloc i va començar a remenar la xocolata fins que es va dissoldre. Quan la llet que hi havia al foc ja bullia va posar la barreja de xocolata i, lentament i cuidadosament va començar a barrejar. Poc a poc, amb molt d’amor. Va estar-se una estona fins que la xocolata va quedar espessa fins al punt perfecte. Va apagar el foc i va deixar reposar la xocolata cinc minutets mentre preparava les tasses i els melindros a la safata. L’olor a xocolata impregnava tota la cuina, feia tan bona olor que gairebé es beu ell un glop mentre servia la xocolata, però era massa professional per caure en la temptació.

Dues tasses de xocolata desfeta, una amb nata estil suïs i una tradicional, amb un plat gran amb tres melindros per cada client. Tot estava a punt. Si no fos xocolata el que s’hagués de servir li donaria la safata a un dels cambrers perquè servís ell, però la xocolata era especial, sempre era ell qui la feia i qui la servia. Va sortir de la cuina i es va dirigir a la taula on s’havien demanat la xocolata. Dues noies joves parlaven animadament mentre la ciutat es movia per la finestra del seu costat. Van parar de parlar quan ell va arribar i van agrair-li amb un “gràcies” i un somriure la xocolata un cop ell la va servir. Quan se’n va anar elles van continuar parlant. Va ficar-se dins la cuina un altre cop, però va dirigir els seus ulls des de la finestreta de la porta cap a la taula de les noies. Veia com una d’elles agafava la cullera i es ficava una mica de xocolata a la boca. Quan va veure el somriure que se li dibuixava a la cara va girar-se somrient i va continuar amb les altres comandes.


25 de gener de 2012

Perdoneu, però necessitava dir-ho


Una s’adona de que realment està farta de les obres a casa del veí quan es planteja seriosament si matar és un crim tan horrible.

15 de gener de 2012

Mad Dogs, season 2

Petita entrada per donar-vos la gran notícia de que Mad Dogs estrena la seva segona temporada aquest dijous que ve (19 de Gener) i l'egaara no cap en sí de l'emoció. La gran sort és que el dijous acabo examens així que podré veure-ho sense preocupar-me! Us deixo la promo d'aquesta segona temporada que promet ser molt bona, després de l'increïble final de la primera (Quin final!!!). Però tranquils, és una promo, no el trailer, així que res d'spoilers.



I no sentireu res més de mi fins la setmana que ve perquè estic en mig d'examens, però en quan els acabi em bolcaré molt en el blog, us cansareu de tenir-me per aquí! I per suposat, quan s'acabi la temporada, ja en faré l'entrada.

4 de gener de 2012

Supernatural

Avís important: aquesta sèrie us arrancarà el cor, el trepitjarà i us el destrossarà sense que pugeu fer res per evitar-ho.

Doncs, sí, us porto una altra sèrie. Aquesta és bastant especial. El primer cop que vaig veure un episodi d’aquesta sèrie anava a la ESO (farà uns quatre anys...) i recordo que una amiga es va posar malalta així que vaig anar-la a visitar. A ella li encantaven les pel·lícules i sèries de por així que no sé com va acabar enredant-me perquè veiés amb ella alguns episodis de la primera temporada. Quina por que vaig passar! Jo en aquella època era molt poruga (encara ho sóc, però ja no tant...) i ho vaig passar fatal, tant que em vaig jurar no tornar a veure la sèrie en ma vida. I així va anar la cosa fins que en arribar a la universitat una amiga em va animar a veure-la. Al principi no em va entusiasmar gaire, pensava que estava bé però no creia que m’arribés a enganxar, a la meitat de la primera temporada ja estava enganxada!


Els protagonistes són en Dean (Jensen Ackles) i en Sam Winchester (Jared Padalecki), orfes de mare i naturals de Lawrence, Kansas. Des de la violenta mort de Mary Winchester (al pilot) a mans d'un ésser sobrenatural, John Winchester es volcà en la recerca d’aquest ésser i introduí els seus fills en el "negoci familiar". Al cap dels anys en Sam va decidir fugir d’aquesta vida, però quan pensava que ja ho havia deixat tot enrere apareix el seu germà Dean per tornar-lo a ficar en aquest món. El seu pare ha desaparegut en mig d’una caça i en Dean el necessita per trobar-lo. Amb l’ajuda del diari de son pare els dos germans el buscaran per tot el país mentre cacen éssers sobrenaturals pel camí. Viatgen en un Chevrolet Impala del 1967, el qual s’ha convertit en un símbol de la sèrie i és considerat com un personatge més.


Des de ben petit en Dean ha cuidat a en Sam, volcant-se de manera incondicional en ell, suplint la figura materna i paterna i protegint-lo dels perills reals d'un món desconegut. Dean té en John per un model a seguir, és extremament fidel al seu pare i li professa un respecte i admiració reverencials, molt al contrari d'en Sam, qui es nega a viure la vida de caçador que li volen imposar i discuteix constantment amb son pare. Enemistat amb ell finalment fuig de la seva família per estudiar Dret a Stanford, on pretenia començar una vida corrent allunyada del món sobrenatural.


Potser per molta gent no ho serà, però la sèrie és de por (com a mínim les dues primeres temporades fan molta por). Personalment no crec que aquesta sèrie tingui res que envejar-li a qualsevol pel·lícula de terror, probablement fa més por que algunes. Però no tot és terror, la cosa es compensa amb dosis d’humor, hi ha episodis molt graciosos i originals, acció i aventura. Les trames evolucionen molt al llarg de les temporades, passen de caçar monstres de llegendes urbanes d’Estats Units o les criatures clàssiques com vampirs, fantasmes i homes llop, a temes més complexos i apocalíptics. I a partir de la quarta temporada apareix un personatge, en Castiel, que ha arribat a convertir-se en un protagonista, però no us puc dir res més perquè serien spoilers. Però és un gran personatge, just saying. A més, amb un gran sentit de l’humor els guionistes saben com riure’s del món absurd que de tant en tant ens envolta, de les fans (sempre amb molt d’amor) i d’ells mateixos, cosa que no tothom sap fer.


Supernatural, creada pel gran Erik Kripke (conegut pels fans com a Lord Kripke) i estrenada el setembre de l’any 2005, actualment ja va per la setena temporada, cada temporada amb 22 episodis de 40 minuts (excepte la tercera que per problemes d’audiència solament va tenir 16 episodis). Personalment, ja ho dic, la sèrie m’encanta. I m’encanta tant que me la vaig veure sencera (vull dir que he atrapat l’episodi pel que van a EEUU) en un mes i mig. I’m not kidding. Sé que sembla una bogeria, però de veritat la sèrie enganxa molt! Paga la pena veure-la.


També vull comentar que la sèrie té una excel·lent banda sonora, la qual es composa, majoritàriament, de Rock Clàssic i Metal amb cançons de Metallica, AC/DC, Black Sabbath, Iron Butterfly, Led Zeppelin, i altres. Això es deu sobretot als gustos musicals del creador. A més, en Dean i en Sam, com han d’utilitzar noms falsos molt sovint (agents de l’FBI, rangers, electricistes, cures...) utilitzen noms de components de les bandes com a alies.


I com sempre us dic, si decidiu veure la sèrie intenteu fer-ho en anglès, tot i que el dobletge al castellà no és dolent sempre és millor escoltar les veus originals (sobretot la d'en Castiel, aquesta sí que és obligatòria escoltar-la en anglès!). Per acabar, si decidiu veure la sèrie, us deixo aquí un petit detall, coses que necessitareu en el vostre viatge pels móns sobrenaturals. 

Au revoire! Per cert, aquesta ha estat la primera entrada de 2012, quina gràcia.