29 de desembre de 2011

Mad Dogs, a holiday to die for.

Una altra de les grans sèries que he tingut el plaer de veure aquests mesos és Mad Dogs, també britànica. Aquesta sèrie d’Sky1 HD (Sí, existeix vida després de la BBC, tot i que ella sempre ocuparà un lloc especial en el meu cor) tracta sobre com unes idíl·liques vacances de 4 amics a Mallorca es converteixen en un malson surrealista.


Gravada a Mallorca i amb solament 4 episodis, Mad Dogs explica la història de 4 amics anglesos que van a passar unes petites vacances a la vil·la del seu amic Alvo, ric i a punt de jubilar-se (molt prematurament). Però el que semblava que anaven a ser unes vacances perfectes torrant-se al sol i sortint de festa acaba convertint-se en un malson que posarà a prova a en Baxter, en Woddy, en Quinn i en Rick. No vull dir res més, seria destrossar la “sorpresa”. Però si voleu saber més segur que hi ha milers de resums per internet que podeu llegir.


Personalment m’ha encantat la sèrie, no solament perquè té una trama esplèndida, sinó també per les magnífiques actuacions d’en John Simm, en Philip Glenister, en Max Beesley i en Marc Warren, i també d'en Ben Chaplin. El fet de tornar a veure a John Simm i Philip Glenister actuar junts és una de les millors coses de la sèrie. Trobava a faltar la química d’aquests dos des de que vaig acabar-me Life on Mars. I no deceben pas, són uns magnífics actors.


La sèrie, surrealista però molt bona, té una mica de tot, humor (té algunes escenes molt èpiques),  drama i intriga, i tracta temes diversos, des d’assassinats a drogues passant per diners i sexe. Els personatges són més complexos del que semblen i amaguen algun que altre misteri. I creieu-me, quan dic que és surrealista, ho és.
Una cosa que m’encanta de la sèrie és que com està gravada i ambientada a Mallorca hi ha escenes en les que o bé els protagonistes diuen alguna cosa en castellà, o bé la gent del seu voltant ho fa i ells no s’empanen de res. És força divertit. Molt divertit.


Però, tot i que aquesta sèrie és magnífica, hi ha un problema: no està doblada ni al català ni al castellà i tampoc l’he trobada subtitulada. Això vol dir que, o bé feu com jo i la veieu en anglès sense subtitular des de youtube, o bé us espereu a que una ànima caritativa la subtituli o alguna cadena de televisió compri els drets de la sèrie i facin el doblatge (SISPLAU). Sé que això farà que probablement decidiu no veure-la, però espereu, doneu-li una oportunitat, paga la pena! És cert que no ho entendreu tot, però l’accent britànic s’entén força bé i pel context t’enteres de la majoria de l’argument. I si no enteneu alguna cosa sempre estic jo, podeu preguntar-me el que vulgueu, estic a la vostra disposició.


Aquí us deixo el tràiler que jo vaig veure i que em va intrigar tant que em va fer veure la sèrie (no és el tràiler oficial de la sèrie, sinó el tràiler que van fer per vendre els DVD, però trobo que aquest és més misteriós que l’altre, en l’oficial hi ha massa spoiler, però si voleu podeu trobar-lo a youtube) i també us deixo les tres promos fetes per David LaChapelle (s’entén llavors que siguin estranyes...): Promo 1Promo 2, i la meva preferida (sóc dona, que voleu?) Promo 3.

Espero que si la arribeu a veure m’ho feu saber, i, òbviament, espero que us agradi tant com m’ha agradat a mi. L’he gaudit moltíssim! No sé perquè però em dóna la sensació de que aquesta sèrie pot agradar-li força a l'MBosch, espero que t’ho plantegis noi.

Life on Mars

Una d’aquestes sèries de televisió que m’he vist en aquests mesos és Life on Mars. Una paraula: perfecta. De veritat, és una gran sèrie. La BBC, com no, va crear una de les millors sèries de televisió que he tingut el plaer de veure.


Amb solament dues temporades de vuit episodis cadascuna, Life on Mars explica la historia del cap de policia Sam Tyler (John Simm) que, durant una investigació, és atropellat per un cotxe i desperta en l’any 1973. Allà es veurà atrapat en una comissaria de policia on el seu cap, Gene Hunt (Philip Glenister), alcohòlic, xenòfob i masclista, atrapa els criminals amb mà de ferro (pallisses, amenaces...), the old school way, per entendre’ns. En Sam, que no sap si s’està tornant boig, està en coma o ha viatjat en el temps, es desesperarà intentant canviar una comissaria de l’Anglaterra dels anys 70 mentre intenta tornar al seu temps.


A part del magnífic guió, trobo la idea molt original i l’adaptació als anys 70 és molt bona, Life on Mars disposa d’un altre gran punt a favor,  l’excel·lent elenc d’actors. Els dos actors protagonistes, John Simm i Philip Glenister, tenen una gran química, els seus personatges evolucionen molt durant la sèrie i creen una amistat molt curiosa que els actors saben transmetre d’una manera magistral. Sincerament trobo que són magnífics.


Una altra cosa que m’agrada de la sèrie és la BSO. Començant, obviament, per la cançó que dóna el nom a la sèrie, Life on Mars? de David Bowie (gràcies Senyor per aquesta gran cançó i sisplau fes que no quedi en l’oblit) és tractada brillantment durant diverses escenes. Sobretot el primer i l’últim cop que és utilitzada és perfecte, realment perfecte. Però a part d’aquesta magnífica cançó, la sèries està plena de cançons dels anys 70, les quals creen un ambient perfecte i et fan sentir de veritat en la època.

M’agradaria destacar, sense dir cap spoiler, no us preocupeu, el final d’aquesta sèrie. Sincerament, una de les millors peces de televisió que he vist en la meva vida. És probablement un dels millors finals de sèrie que existeixen, realment em va emocionar molt i em va mantenir desperta i consternada durant un bon temps. No me’l podia treure del cap, no parava de rumiar i rumiar i seguia sense ser capaç de ficar-me’l al cap. Avui encara em costa...

També vull destacar el que en Sam Tyler diu a l’opening de la sèrie:  “My name is Sam Tyler. I had an accident and I woke up in 1973. Am I mad, in a coma, or back in time? Whatever's happened, it's like I've landed on a different planet. Now, maybe if I can work out the reason, I can get home” (Don’t worry, l’egaara us ofereix una traducció: “El meu nom és Sam Tyler. Vaig tenir un accident i vaig despertar en el 1973. Estic boig, en coma o he retornat en el temps? Sigui el que sigui el que ha passat, és com si hagués aterrat en un altre planeta. Ara, potser si trobo la raó (de perquè estic aquí), pugui tornar a casa”).

No sé si us en recordareu però fa uns anys la cadena de televisió Antena 3 va decidir fer la versió d’aquesta sèrie a “la espanyola”, sorprenentment no va ser una mala adaptació. Jo recordo que la vaig veure just quan va sortir, en 2009, quan encara no sabia de l’existència de Life on Mars, i em va agradar força, especialment l’actuació d’Antonio Garrido com a Joaquín Gallardo (el Gene Hunt espanyol). El més interessant de la sèrie, a part de l’humor negre d’en Joaquín, era l’adaptació als anys 70 a Espanya, una Espanya que acabava de sortir de la dictadura i estava començant a canviar lentament (en aquesta versió el protagonista acaba en 1977). Tot i que està basada en Life on Mars he de dir que van canviar força coses, sobretot el final, però tot i així no està malament. Però jo us recomano que veieu Life on Mars.


Finalment, que crec que ja us estareu cansant de tanta lletra, us vull deixar els trailers de la sèrie, a veure si us empenyen a veure-la. Penseu que és curta, i estic segura de que no us en penedireu! Us deixo links de youtube: Trailer 1 and Trailer 2.

Llegint tot el que he escrit m’he adonat que he adjectivat molt la sèrie amb la paraula “perfecta”, però no m’importa que pugui quedar antiestètic perquè la sèrie de veritat paga la pena. Espero que si la veieu la gaudiu tant com jo (si us dic la veritat estic estalviant per comprar-me el pack de les dues temporades en DVD, and I regret nothing) i m’ho feu saber! I, com sempre, us recomano que la veieu en anglès. Està en castellà, i el doblatge no és dolent, però sóc de les que opinen que sempre és millor veure les sèries i pel·lícules en versió original.

28 de desembre de 2011

Hide your children, egaara is back!

So yes, I’m back here at Blogger! Fa segle i mig que no passo per aquí però ja està, he tornat. No, no se m’ha tragat cap vàter, ni cap llibre, ni cap televisor, el que passa és que he estat molt ocupada i amb molta falta d’inspiració i amb moltes poques ganes de res. Però m’he cansat d’aquesta actitud i he decidit tornar.

Durant la meva absència he començat la universitat, i simplement us diré (per ara, ja que tinc la intenció d’escriure un post en quant tingui més temps) que és el millor que m’ha passat en molt de temps. En aquesta absència també m’ha donat temps a veure diverses sèries de televisió de les quals també tinc intenció d’escriure entrades,  he llegit llibres molt i poc interessants i he gaudit de meravelloses pel·lícules. Ah! I l’altre dia em vaig menjar un cupcake per primer com a la meva vida i gairebé ploro de felicitat, quina cosa més deliciosa! (Un dia he d’aprendre a fer cupcakes!).

Com podeu veure he canviat el disseny del blog, volia donar-li un nou “aire”, per dir-ho d’alguna manera, però encara queda retocar coses que no sé com retocar, canviar la foto de perfil i també la capçalera del blog (estic esperant a que una amiga meva faci màgia amb el photoshop, així que un dia d’aquest simplement canviarà).

Bé, després d'haver-vos apunyalat amb el meu estil subjectiu i avorrir-vos amb les meves bajanades,  vull aprofitar l’entrada per desitjar-vos unes bones festes i un feliç any nou a tots! Espero que aquest 2011 s’hagi portat molt bé amb vosaltres, que en la meva absència tot hagi anat bé en les vostres vides i que l’any que ve sigui un any meravellós!

Oh! Just one more thing, disculpeu si de tant en tant se m’escapen frases, paraules o expressions en anglès, és una mania que no tinc cap intenció de parar. També és possible que de tant en tant em surti la vena i escrigui alguna entrada en anglès directament, però res massa difícil d’entendre, I promise. So, bye and love for everybody!

31 d’agost de 2011

Inspiració

Últimament estic tenint greus problemes amb les muses. No sé perquè s'han posat d'acord per fer-me la vida intel·lectual impossible...la inspiració m'està fallant. És curiós perquè solament apareix en els moments més inoportuns i en els quals no tinc l'oportunitat d'escriure o reflectir aquella magnífica idea que m'acaba de sobtar. I com que la memòria tampoc és que estigui gaire de part meva, aquella meravellosa idea desapareix de la meva ment com un núvol de pluja després de la tempesta. Em poso davant de l'ordinador decidida a escriure un magnífic, eloqüent i interessant text i acabo mirant blogs i blogs envejant el talent dels seus autors. És com una porta semi oberta que té el pany oxidat i que no aconsegueixo obrir del tot. Per aquest estiu tenia molts plans pel meu blog, m'havia proposat escriure moltes ressenyes sobre llibres, pel·lícules, sèries o simplement escriure algun text que fos interessant, com una història d'intriga o d'amor. També tenia (i suposo que encara tinc) la intenció de donar una nova imatge al blog, però sempre que ho intento m'acabo frustrant. 
Suposo que un dia d'aquest em despertaré i les muses tornaran a somriure'm, però mentre això no passi disculpeu que el blog estigui així d'abandonat.


31 de juliol de 2011

Camí de Santiago

Benvolguts bloggers! Demà me'n vaig per fi al camí de Santiago (o Sant Jaume, com preferiu dir-li) i escric aquesta petita entrada solament per dir que el blog quedarà estancat força dies...però en quant pugui tornaré a l'acció! A més, tinc la intenció de fer una entrada (o dues, depenent de com vagi la cosa) sobre el camí, el qual tinc unes ganes increïbles de començar! Els meus peus i la meva esquena ja estan preparats pels dolors i el cansament.

Espero que l'estiu us estigui anant genial!

18 de juliol de 2011

Il Mostro di Firenze (El Monstre de Florència)

Aquests dies a la platja he pogut llegir molts llibres (quines ganes tenia d’empapar-me de literatura). Avui us porto un que en realitat vaig llegir abans, més o menys quan vaig acabar selectivitat i del que fa temps que vull fer una ressenya.

El llibre es titula El Monstre de Florència (Il Mostro di Firenze) i està escrit per Douglas Preston amb la col·laboració de Mario Spezi. El llibre en realitat no és una novel·la, sinó una investigació real novel·lada. El llibre tracta sobre la investigació dels assassinats de l’anomenat Montre de Florència, assassí en sèrie que va actuar en aquesta zona de la Toscana entre els anys 70 i els 80 emportant-se de 14 a 16 vides (ja que també es creu que va actuar en un altre crim però això s’entén millor llegint). La història està partida en dos: primer de tot la investigació d’aquells temps feta per la policia i pel periodista italià Mario Spezi - que pels seus articles va ser reconegut com l’expert sobre el Monstre i ell mateix va posar-li el sobrenom en un dels seus escrits- , i la investigació feta a partir de l’any 2000 per Douglas Preston i Mario Spezi.

La lectura és lleugera. Amb la trepidant literatura del periodista Preston t’introdueixes en la Torcana i sembla que estàs allà, sentint la pau interior, menjant pasta amb la posta del sol al costat d’unes vinyes i investigant uns casos d’assassinat al costat de la teva nova casa de camp. Ho té tot.

Es tracta d’una història increïblement real, i, de veritat, us juro que sembla mentida que sigui real. No ho dic pels assassinats, als que ja estic acostumada en les meves lectures sobre assassins en sèrie, sinó per la manera que té la policia italiana d’investigar, tant en aquells moments com en aquests sembla que la bogeria domini en les investigacions. La de coses surrealistes que van arribar a passar al voltant d’aquest cas i no sé jo si segueixen passant. Diuen que el cas del Mostro va destrossar moltes vides, no solament de víctimes i familiars, sinó de tot tipus d’implicats. Quan llegeixes el llibre entens el perquè.

Mario Spezi i Douglas Preston

Si t’agraden les històries d’assassinats, siguin reals o no, és un llibre que et recomano molt ferventment. I si no, també. De debò que paga la pena llegir-lo, perquè no solament us agradarà, sinó que a més el llegireu en un no-res, ja que la lectura no és gens difícil. I qui sap, potser us enganxeu com jo a les maquiavèl·liques històries d’assassins en sèrie que no et deixen dormir per la nit i et fan desconfiar de qualsevol que es creui en el teu camí...no, en realitat no és així, són horribles, però el tema és realment    fascinant.                                                                                     

Per cert, si us agrada el tema dels assassins en sèrie us recomano un llibre molt bo que em va ajudar molt en la meva investigació sobre la ment dels criminals: Asesinos en serie de Robert Ressler (un dels criminòlegs de l’FBI que va posar de moda el perfil psicològic). És un llibre increïble que us traslladarà a algunes de les històries més increïbles dels assassins en sèrie americans i algun d’estranger i que us mostrarà com és realment la ment d’un assassí, bé, el poc que es coneix d’aquesta.

egaara...

PS – M’he enterat de que tenen intenció de fer una pel·lícula sobre el llibre (el del Mostro) amb en Goerge Clooney de protagonista (em pregunto de qui fará?...). Ja m’informaré millor i aviso!

26 de juny de 2011

A little thing

Bona nit estimats! Després d'un cap de setmana de quatre dies esgotador he tornat a casa.
Aquest Sant Joan genial, amb les seves fogueres, els petards i el bany a mitjanit en el mar després de demanar un desig per l'estiu. Espero que el vostre hagi estat màgic i que us ho hagueu passat molt bé.

Ahir vaig anar a Port Aventura amb els amics i, després de "nivullsaberquantes" hores de cua vam anar pujant a cadascuna de les atraccions. A l'hora de marxar, però, vam tenir un lleuger problema...vam ser tan llestos de no mirar els horaris dels trens i vam perdre l'últim tren que ens portava cap al poble! Al final la nostra petita odissea va acabar bé, però ens va costar deu euros per càpita després d'una carrera en taxi des de Tarragona i unes quantes "bronques" paternals.

Ara m'agradaria aprofitar l'entrada per agrair a Las Mejores Cosas Al Amanecer pel premi sunshine, moltes gràcies!


No nominaré ningú perquè no puc escollir els blogs que més m'agraden o que es mereixen més el premi, tots els blogs que segueixo, siguin en català, castellà o anglès són molt lluminosos, brillants i m'agraden tots, així que per mi tots són guanyadors! (Ja sé que no va així el concurs, em sap greu).

23 de juny de 2011

Cims Borrascosos (Wuthering Heights)

Estimats lectors, sí, aquesta és la famosa entrada que fa segles que us vaig prometre! En realitat no és gaire especial, simplement és la ressenya d’un llibre que vaig acabar-me fa com dos mesos. Espero que no us decepcioni (potser us esperàveu una cosa grandiosa, qui sap?).
Avui us porto el llibre Cims Borrascosos, novel·la del romanticisme anglès escrita per Emily Brônte. El llibre tracta sobre la tràgica història d’amor entre Heathcliff, Catherine Earnshaw i Edgar Linton com a triangle amorós central i posteriorment el triangle amorós entre Catherine Linton, Linton Heathcliff i en Hareton Earnshaw.

La història té dos narradors, el narrador més superficial, el senyor Lockwood, que explica la seva pròpia història, i dins d’aquesta narració està la subnarració de Nelly Dean, la vertadera narradora, que explica tota la història des de la seva experiència.

Els personatges principals són en Heathcliff, que és adoptat per un home que se l’emporta Cims Borrascosos, la seva casa, i la Catherine Earnshaw, la filla d’aquest home. Els dos protagonistes es crien junts juntament amb Hinley, el germà de la Catherine, Nelly Dean, que els cuida, el pare i la mare de la Catherine i en Joseph, un servent fervorosament cristià (un amargat, pobre home...).  Després entren en escena els germans Linton (Edgar i Isabella) i la trama comença a complicar-se. Més tard apareixen més personatges però això ja serien masses spoilers i no m’agrada esclafar llibres.

La novel·la tracta sobre els amors impossibles, els drames i les passions vàries d’aquests personatges. Hi ha molts recursos com el flashback que fan que hagis d’estar atent a la trama (a vegades és la història “actual” – la del narrador més superficial – i a vegades és la història “passada” – la de la Nelly – i de tant en tant i ha altres subhistòries narrades per altres personatges, així que atent ho has d’estar).

En general el llibre és bo, amb una rica varietat de personatges, psicològicament ben estudiats, i una  trama complicada però interessant. Però sota el meu punt de vista és un llibre massa dramàtic, plena de morts tristes (i una mica absurdes) i vides que tant podien ser felices com tristes a més no poder. Entenc que estem en l’època del romanticisme i que d’això tracta la cosa, però mentre llegia el llibre em donava la sensació de que tots eren uns desgraciats. Algunes de les coses que passaven o deien els personatges em semblaven absurdes i alguns passatges del llibre eren avorrits i eterns. Hi havia altres, en canvi, que eren molt interessants, tot s’ha de dir.

Una cosa curiosa és que solament em va caure bé un personatge, en Hareton (fill del germà de la Catherine Earnshaw), l’únic que no em va semblar un, perdó, insensible per se, idiota per se i insuportable per se (bàsicament el pobre va tenir una pèssima educació i les coses que fa malament les fa per això, però és també l’únic amb vertadera voluntat de millorar i ser feliç). Probablement el personatge que menys suportava era la Nelly, la narradora principal. Era un cúmul de contradiccions i em treia de polleguera (perdó per la subjectivitat de les meves expressions, no és gaire professional ni eloqüent).

Però ara sembla que la novel·la sigui una cosa horrible i no ho és pas, al contrari, és una novel·la força bona, amb, com ja he dit, uns personatges ricament caracteritzats i una trama a la que has d’estar atent. Simplement no el considero un dels millors llibres que he llegit, ja que pel meu gust és massa dramàtic i, de vegades, tediós de llegir. Hi havia moments que em semblava impossible que l’autora pogués treure alguna cosa més a la trama, però ho feia! Això és un punt a favor.

En conclusió, tot i que és un bon llibre i un clàssic de la literatura anglesa que s’hauria de llegir, ja solament pel que és la cultura general, no és un llibre que recomanaria fervorosament .

Tot i això s’ha de dir que Emily Brônte amb Cims Borrascosos ha estat considerada una de les més grans escriptores del romanticisme, junt amb la seva germana Charlotte Brônte, autora de Jane Eyre (llibre que vaig haver de llegir en anglès aquest any, una versió més curta, i que és també un cúmul de drama. Encara que algun dia m’agradaria llegir-me’l sencer). En el panorama de la literatura anglesa jo sóc més de Jane Austen, però.

Espero que no us hagueu mort llegint aquesta cosa, però l’he hagut de fer llarg per compensar tants i tants dies d’espera (bé, espera per a mi). Sento les frases eternes plenes de comes, sé que fan més complicada de llegir l’entrada però no ho he sabut fer millor (la meva professora d’història estic segura de que em mataria amb tantes frases eternes...).

Fins la pròxima!

...egaara

PS- Per cert! Ho he de dir que si no rebentaré. Ahir, amb el tiquet regal de l’Abacus (no és publicitat) que vaig guanyar als jocs florals del barri, em vaig comprar quatre llibres! (Cosa que no hauria d’haver fet tenint en compte la de llibres que tinc per llegir). Els llibres són: Persuasion, Mansfield Park, Northanger Abbey (aquestes dues es posen negres i no tinc ni idea de perquè...) i Lady Susan (novel·la inacabada). Sí, són tots de Jane Austen, any problem? Es que tenia moltes ganes de llegir-me’ls! I encara em falten més per comprar, però ja m’esperaré a acabar tots els llibres actuals i a tenir diners. Gràcies per no suïcidar-vos amb les meves bajanades i seguir llegint les entrades d'aquest pobre blog.

17 de juny de 2011

Welcome Holidays!

Avui a les 16:15 hores l'egaara ha acabat l'últim exàmen de Selectivitat (Història de l'art)...ara és la persona més feliç del món!

Doncs sí, ja sóc lliure! Ara tin tooot l'estiu per dedicar-me a tooot el que em dongui la gana (ara que tinc 18 anys ho hauré d'aprofitar!).

Estic força contenta amb els exàmens en general, m'han anat força bé. Alguns millor que uns altres però en general bastant bé! :D

No sé si us haureu enterat, ja que ha sortit al diari i tot, de que a l'exàmen d'anglès va sortir un listening sobre Lost. El listening era una entrevista que feien a Matthew Fox sobre el final de la sèrie i de les seves opinions. Em va fer una tremenda il·lusió que sortís Lost, indubtablement  una de les millors sèries de televisió de la història, si no la millor. Es veu que hi han hagut diverses crítiques al listening (m'he enterat avui, estic una mica desconectada del món) ja que la gent deia que els que havíem vist la sèrie teniem avantatge. Em sembla una bejenada molt gran, sincerament...és una mala excusa per justificar que no t'ha anat bé el listening. A més, el fet d'haver vist la sèrie no significaba que t'hagués d'anar bé, ja que en realitat el listening tractava més sobre les opinions de l'actor que de coses de la sèrie. Solament hi havia una pregunta que es podia contestar sense ficar-se en el listening, la última, però no havies de ser fan de la sèrie per saber-la, era pura lògica!

Però deixant de costat aquest tema, del que ja estic farta, parlem de les vacances. Tinc molts plans per aquestes vacances, el primer de tots i més important: dormir! xD
Aquest Sant Joan aniré a la platja amb els meus amics i passarem un "cap de setmana" al sol i el relax, i si podem l'últim día a Port Aventura! A més tinc la intenció de llegri, escriure (tinc moltes entrades pensades per fer!), veure sèries i pel·lícules retrassades, llegir, dormir, sortir de festa i llegir! xD
També vull treure'm el FCE (First Certificate Exam) i, per sobre de tot, viatjar! Amb mons pares aniré a Extremadura (Podré anar a veure Mèrida!!! Més que       
res pel seu ric patrimoni com a ciutat romana) i amb els meus amics aniré a fer el Camino de Santiago! (ja faré unes ressenyes sobre això). 
Espero que el vostre estiu sigui meravellós, tant com jo espero que sigui el meu!

PS: la platja de la fotografia és la platja de la Paella de Torredembarra.

7 de juny de 2011

Viatge cap a l'infern estudiantil

Bona tarda estimats meus, com podeu veure encara no us porto aquella entrada que vaig dir que estava preparant fa ja com un mes. Sincerament des d'aquell moment encara no he avançat res...
Simplement volia que sabéssiu que fins dintre de dues setmanes continuaré sense penjar cap entrada. La raó, simple, arriba la Selectivitat i si ja porto com un mes sense tenir temps aquestes dues setmanes seran un infern estudiantil. Simplement us ho dic perquè em sap greu que fa molt temps que no publico res. Ja sé el que direu ("publica quan vulguis", "és el teu blog", etc) però personalment m'agradaria poder escriure coses, tinc moltes al cap però no tinc ni temps ni inspiració. 
A més, ja m'estic començant a posar nerviosa i encara queda una setmana...o millor, solament queda una setmana! No m'ho puc creure, sembla que va ser ahir quan estava acabant 4t d'ESO i pensant que encara em quedaven dos anys per fer la Selectivitat mentre veia a mon germà patir per ella...o l'any passat mentre veia els meus companys de segon estudiant. No em puc creure que per fi s'acaba el curs. Certament tinc moltes ganes, 2n de Batxillerat, us ho aviso als que encara no l'heu cursat, ha estat el pitjor curs de la meva vida i em moro de ganes d'anar a la universitat...però solament de pensar en les PAU se me'n van les ganes de tot...
En qualsevol cas, en quant s'acabin les PAU i m'hagi remullat a la platja penjaré la maleïda entrada!
Molts petons a tots i gràcies per la vostra comprensió!

23 de maig de 2011

Un any sense tu...

Seguiré l'exemple de l'mbosch, avui és un dia que s'ha de commemorar (ho sento mbosch, però no ho he pogut evitar, m'has deprimit, amb l'alegria que jo tenia pels BAFTA...).

Imatge del 23 de maig de 2010:




Déu meu! No sé com hem pogut aguantar sense tu!

PS - de veritat sento aquest mini plagi mbosch, però no m'he pogut resistir i no estic en fase originalitat ara mateix...

Martin Freeman i Sherlock guanyen un Bafta

Bé, aquesta és una petita entrada que faig abans de penjar una que encara estic escrivint (en les estones que tinc lliures, que són poques). La qüestió és que aquesta nit s'han celebrat els BAFTA de televisió i estic molt contenta perquè Sherlock ha guanyat el premi al millor drama i Martin Freeman ha guanyat el premi al millor actor de suport! Felicitats! En el seu discurs, Freeman, amb l'humor que el caracteritza, ha rendit tribut a Benedict Cumberbatch, que no ha guanyat al final el premi al millor actor, i a la resta de l'equip. Me n'alegro molt, tant pel premi a Sherlock, magnífica sèrie que aquesta tardor tornarà (com a mínim a la BBC) i que ja s'està gravant, i per Martin Freeman, que, en la meva opinió, és un gran actor i s'ho mereixia moltíssim!
Us deixo el link del discurs de Freeman aquí, està en anglès (obvi) però s'entén perfectament.

3 de maig de 2011

Meme: agafa el teu llibre!

Bé, acabo d'assabentar-me de l'existència d'això dels memes pel blog de l'mbosch La veritat dins la ficció, i com m'ha nominat ho faré de molt boníssima gana. Em sembla una idea força divertida. El meme consisteix en agafar el llibre que tinguis més a prop i escriure la cinquena frase de la pàgina 85 del llibre. El llibre que he pillat és el de El món sobre rodes de l'Albert Casals, que us recomano molt ferventment.


"Seguint la tradició  de pagar per un alberg només el primer dia de cada viatge, quan vaig arribar em vaig disposar a trobar-ne un que m'agradés".
Albert Casals

Bé, com la gent que tinc al blog ja ha estat nominada per això, no nominaré oficialment ningú, però animo a qui ho llegeixi a fer-ho!

Per cert, l'Albert ha tret un nou llibre! Estic desitjant llegir-me'l!

20 d’abril de 2011

The Hobbit first video blog

No he pogut evitar-ho! Tenia que penjar-ho!
Sabeu que ja s'ha començat a gravar la pel·lícula El Hobbit, oi? Pel·lícula que estic esperant prou emocionada! tinc moltes ganes de veure a Martin Freeman fent de Bilbo, de veure cares noves i de tornar a veure a molts dels actors ja coneguts, com Ian Mckellen. Esta previst que hi hagin dues pel·lícules del Hobbit, la primera projectada per ser estrenada a finals de 2012 i la segona a finals de 2013.
Doncs avui, de pura casualitat, m'he trobat amb el primer video blog del set! Està en anglès però si us interessa us el deixo aquí, no és maaaassa difícil d'entendre, si tens un bon nivell pilles prou coses, solament cal escoltar atentament. M'he emocionat molt (emocionar a somriure fins a que la boca et fa mal, no de plorar), al veure'l. Podreu veure alguns escenaris (com per exemple la casa d'en Bilbo o Rivendel), vestuari, armes, etc. Hi ha sobretot comentaris del director i de tant en tant algun actor parlant! Ja veureu!!

Uff...Bé, us deixo que m'agafa la son! (mentira, ara em posaré a llegir)
Good night and sweet dreams!

8 d’abril de 2011

JOCS FLORALS


Bona tarda a tothom! Avui a la meva escola hem celebrat els Jocs Florals i he guanyat dues flors naturals, una per prosa catalana i una altre per prosa castellana! Estic molt contenta, m'ha fet molta il·lusió (i molta vergonya haver de pujar dos cops a l'escenari...), feia molt que no em presentava als Jocs Florals...aquest és el segon cop en la meva vida que guanyo (el primer va ser a 2n de Primària) i no puc evitar somriure. M'he emportat a casa dues rosses i dos llibres ben macos que llegiré en quan tingui temps (que encara falta...). La setmana que bé tinc molts exàmens i molts treballs, així que l'alegria se n'anirà en breus, però aprofitem-la mentre es pugui.

Petons!!

PS: us heu presentat als Jocs Florals de la vostra escola?


26 de març de 2011

THE CONSULTING DETECTIVE

Buona notte a tutti! Avui m'agradaria parlar-vos d'una meravellosa sèrie de televisió que vaig veure fa dues setmanes però que encara em té amb el mono ficat al cos! Us parlo de Sherlock, que potser ja coneixeu perquè la han donat pel 3xl  (gràcies tv3!) cada diumenge durant tres setmanes. Suposo que poc us ha costat deduir (perdoneu per la gràcia sense gràcia) que la sèrie tracta sobre aquesta clàssica figura londinenca anomenada Sherlock Holmes, que té a mig món encandilat des del segle XIX.

A mi personalment la figura de Sherlock Holmes mai m'ha atret especialment, quan anava a 2n d'ESO ens van fer llegir El perro de los Baskerville, i, em sap greu dir-ho, no vaig passar del tercer capítol. No sé si perquè en aquells moments la meva cultura era força menor a la que ara, encara rai, tinc, però no el vaig suportar (en realitat ningú de la classe va poder) i vaig decidir deixar-lo abandonat. Però quan van treure la pel·lícula de 2009 (amb Robert Downey Jr i Jude Law, com a Holmes i Watson respectivament) i vaig acabar decidint-me a veure-la a casa, em vaig enamorar, em van atrapar, que hi farem... I quan va sortir la sèrie en un principi no em va cridar l'atenció, però quan vaig veure que estava en català, gràcies al meravellós 3xl, vaig decidir veure el primer capítol per la web i, senyores i senyors, em vaig tornar a enamorar! 


Doncs aquesta sèrie de la BBC (cadena britànica) la protagonitzen Benedict Cumberbatch com a Holmes i Martin Freeman com a Watson (que per cert farà de Bilbo Bolson a la espero propera, encara que ho dubto, pel·lícula del Hobbit!!!!). La sèrie pren lloc al Londres actual i es pot observar molt la utilització d'ordinadors, telèfons mòbils i altres. En Watson, de la mateixa manera que el Watson clàssic, és un metge exmilitar, ferit a Afganistan, que per diverses circumstàncies acaba compartint pis amb un personatge molt curiós anomenat Sherlock, que, segons ell mateix, és detectiu consultor, l'únic del món, ja que ell mateix va inventar el terme. Plegats, en Sherlock i en John resoldran crims d'allò més estranys i curiosos, com a de ser. Sobretot per a que en Sherlock no s'avorreixi, que sinó estem tots perduts.

Doncs aquesta sèrie, malauradament, consta tan sols de 3 increïbles capítols de 90 minuts, i fins octubre no podrem veure la segona temporada, i això crema molt! Però molt! Que el final de l'últim capítol és dels que et maten! ¬¬
Tanmateix, a part d'uns increïbles actors i d'una bona trama, també podem fixar-nos en la BSO, que potser no és la millor del món però trobo que és perfecta per la sèrie, i alguns grans moments de diversió barrejats amb altres grans moments de tensió (a saber, la maleïda última escena del maleït últim episodi...). Pel que fa el doblatge...jo vaig veure el primer capítol en català i em va agradar molt, després els altres dos en anglès (no podia esperar...) i també em va agradar molt (home! És la versió original!) però vaig sentir un petit tros en castellà i gairebé trenco l'ordinador del desmai que m'agafava! Si no l'heu vista, mireu-la o en català o en anglès, però no ho feu en castellà! Personalment opino que és un horror i que li treu la gràcia a la sèrie (encara que tot són opinions).


La gran sort que tenim, però, és que existeix un episodi pilot no emès i que solament es pot veure al DVD (com a mínim al d'Anglaterra) PERÒ, que els simpàtics amics anglesos han volgut compartir amb tots els que naveguem per Internet...i jo tinc el meravellós link d'aquest episodi pilot (que és la mateixa història que Estudi en Rosa, és més, es diu igual, però més curt i amb algunes diferències) i que a mi personalment em va agradar molt! Algú l'ha vist? Si hi ha cap persona que sigui fan d'aquesta sèrie i que el vulgui veure, que m'ho digui que li passo el link, el vídeo està en anglès sense subtítols ni en anglès ni en castellà, però us asseguro que s'entén perfectament!!

Bé, em venia de gust motivar-me (i no m'he motivat el suficient...).

Espero opinions sobre la sèrie (a veure si algú l'ha vista i també li agrada...)

Fins aviat!

...egaara

PS - Us heu plantejat alguna vegada una conversa entre en Sherlock (com a mínim aquest Sherlock) i en Sheldon Cooper de The Big Bang Theory...? Déu meu, seria mooolt divertit!!!!! S'hauria de fer! Jo crec que s'odiarien i s'avindrien a mort, totes dues coses alhora! 

18 de març de 2011

YOUR NIGHT EYES

Bona tarda! Ja sé que fa segles que no escric, però aquesta ha estat una setmana realment fastigosa i no he tingut temps ni forces per posar-m'hi...
Bé, avui us porto una cursiladeta que vaig escriure fa un temps i que m'agradaria compartir amb vosaltres, a veure que en penseu.


La teva mirada és el que fa que el meu món trontolli. Intento no pensar en res, però quan et miro als ulls em perdo en ells. No ho puc evitar, m’atrapes. La profunditat amb la que em mires fa que perdi el sentit i entri en un espai que no sé controlar, que s’escapa del meu enteniment. I m’agrada, m’agrada com em fas sentir quan ens fusionem amb els ulls. No puc desenganxar-me. Ni vull.

Però la màgia desapareix en el moment en que els meus ulls cauen i la vergonya s’apodera de mi. I em penedeixo d’haver-ho fet, trobo a faltar els teus ulls. Decideixo buscar-te i no et trobo, la teva mirada ja és lluny. La foscor entra a l’ànima que tu havies il·luminat i solament tu pots salvar-la.

Els records dels teus ulls de nit sense lluna em persegueixen, no els puc fer fora. Però vull? Vull fer-los fora? Innocent de mi crec que sí. Però l’ànima ho té clar, i en un racó del meu cor, encadenat per la por a la realitat, està la valentia. Vol sortir, és el meu desig vertader,  i no la deixo, m’enganyo. La melancolia s’introdueix lentament i fa arrels, i les arrels fan mal.

Seré capaç d’alliberar el meu veritable desig, la valentia atrapada en una garjola que plora amb el teu record? Solament els teus ulls ho saben, solament els teus ulls seran capaços de tornar-me la màgia que vaig perdre al enganyar el meu cor i apartar la meva mirada de la teva.

I sé que salvaràs el meu cor, els teus ulls m’ho han dit quan han entrat en els meus somnis. 

Fins un altre! Potser trigo en penjar coses, però és que tinc molta feina i estic a punt d'explotar!

...egaara

10 de març de 2011

THE KING'S SPEECH

Per fi, per fi, per fi! Ahir vaig anar a veure el Discurs del rei! Quatre síl·labes: in-cre-ï-ble. Tenia moltíssimes ganes de veure-la des de que la vaig veure anunciada per televisió, i totes les crítiques que he sentit no m'han fallat, una pel·lícula realment bona. I un Oscar realment merescut per Colin Firth, no sé com serà la versió espanyola o catalana, però la versió original és meravellosa, molt bona actuació i molt bon tartamudeig. La pel·lícula té moments divertits, moments en els que realment pateixes pel rei i moments més neutres, però gens ni mica avorrida, se'm va passar el temps volant, no em vaig adonar que ja s'havia acabat la pel·lícula. 

M'ha agradat molt la actuació no solament de Colin Firth sinó també de Geoffrey Rush (que potser us sona de ser el capità Barbossa a Pirates del Carib) fent del curiós terapeuta Lionel Logue. Em vaig riure molt amb els seus comentaris al rei i les seves idees per que aquest pogués parlar millor en públic.
També em va agradar molt la manera en com es va formant la amistat entre el rei (que no és rei durant tota la pel·lícula, no confondre) Jordi VI i en Logue. És una curiosa manera de formar una amistat.

Certament és una pel·lícula que paga la pena mirar, no solament per la magnífica actuació, no tampoc per la lliçó d'història, sinó també pels diàlegs,la BSO, potser no de les millors que he escoltat però certament bonica, i en general l'ambientació a l'època. 
Em va fer molta gràcia descobrir tres actors de Harry Potter a la pel·lícula, la esposa del rei era interpretada per Helena Bonham Carter (Bellatrix Lestrange), el pare del rei, Jordi V, era interpretat per Michael Gambon (Albus Dumbledore) i en Churchill és interpretat per Timothy Spall (Ben Babaw)
Bé, ja veieu que això de fer crítiques no se'm dona gaire bé, així que simplement us dic que heu de veure aquesta pel·lícula, a ser possible en versió original, no us en penedireu, us ho asseguro!

Fins aviat!

PS - L'altre nit una moneda suïcida em va atacar mentre era al llit! On anirem a parar, ja no et pots fiar ni dels diners...

7 de març de 2011

THE RESULTS

Ja he tornat d’una petita relaxació de tres dies al poble, dic petita perquè poca oportunitat de relaxar-me he tingut. Però primer parlem del divendres. Us vaig dir que tenia la intenció de disfressar-me de mim, oi? Doncs us puc jurar i perjurar que disfressar-se de mim és una de les millors disfresses existents. Vaig tenir la oportunitat de fer l’imbècil (si em perdoneu la parauleta) per Barcelona, i sense cap vergonya. No hi havia gaire gent disfressada, pràcticament solament érem les meves amigues i jo, disfressades les quatre d’extravagants mims fent bromes a tots els que passaven per davant nostre i als que estaven menjant en els restaurants. Però no us penseu que vam molestar a la gent, no, això és el millor de tot, els vam fer somriure! Així que tots contents.

I aquest cap de setmana de tres dies al poble, com ja he dit, no ha estat gaire relaxant. El dissabte estava morta de cansament de la nit anterior i casi no em mantenia dempeus, però tot i així vaig anar a  la rua de carnestoltes, on vaig veure que la imaginació humana no té límits, vaig veure des de barbies en les seves capses fins a espermatozoides perseguint graciosament un òvul i, s’ha de dir tot, fecundant-lo. Diumenge vaig anar a Puigcerdà, ciutat de la que mai no em canso de visitar i vaig dinar a Llívia, en un restaurant magnífic que us recomano anar si teniu la oportunitat: Cal cofa (sí, estic fent publicitat), vaig menjar de puta mare (sí, l màxima puntuació gastronòmica).

Bé, a veure si la pròxima entrada puc fer alguna crítica, que no crec que la meva vida sigui tan interessant com per temptar-vos a llegir el meu blog.

Fina aviat!

4 de març de 2011

THE WHITE WEEK

Hola!!! Segona entrada del blog :D

Doncs avui estic moooolt contenta perquè...comença la setmana blanca! Quina alegria redéu! Després d'una setmana fastigosament fastigosa, un bon descans no va gens malament, encara que sigui un descans ple de deures de l'escola...

De moment ja tinc alguns plans per aquesta setmaneta, el primer de tots és avui, amb la celebració del carnaval. Em disfressaré de mim! Em fa molta il·lusió anar fent de mim pel carrer! Serà molt divertit, n'estic segura. I si després puc convèncer als meus amics de menjar un bon plat de pasta, ja no hi haurà ningú que pugi esguerrar-me el que queda de dia. 
 
Altres plans per aquestes boniques pseudovacances, anar tres dies a relaxar-se al poble, a la muntanyeta, a veure si pillo una mica de neu. I si Déu vol puc fer alguna excursió per la muntanya o per algun indret romànic que se m'acudeixi (bé, sempre que compti amb la disposició de mons pares a portar-m’hi).

També tinc la intenció d’anar amb una amiga meva a veure The King’s Speech de Colin Firth (Colin Firthhhhhh) en versió original (m’han recomanat veure-la en versió original per poder sentir el vertader tartamudeig que fa l’actor). Tinc moltes ganes de veure-la, ja fa setmanes que vull, però per fi tindré temps per anar-hi i gaudir de la segur magnífica actuació de Colin Firth (acabaré gastant-li el nom).

En quant a lectura, bé, per l’escola he de llegir Ramona, adéu, llibre obligatori de literatura catalana que de moment m’està agradant. Va ser escrit per Montserrat Roig, autora a la que dec la frase que hi ha dota el nom del blog. El llibre és una mica complex, però no és difícil de llegir o entendre. També tinc la intenció de llegir-me, o com a mínim començar, el llibre de Cumbres Borrascosas de Emily Bronte, que porta des de l’edat de gel a la meva llista. A veure que tal va...

I bé, un altre pla, bastant indispensable, és el de dormir, dormir, dormir i dormir tot el que no he pogut dormir durant el que portem de trimestre (crec que aquesta serà una de les activitats que més gaudiré).

Apa! Us deixo ja que he d’anar a cantar l’Oh Happy Day i arribo tard! Gràcies per llegir-me i suportar-me!

egaara

PS – no tornaré a escriure fins la setmana que ve perquè estaré sense internet al poble.

3 de març de 2011

THE FIRST ONE

Bé…pensava que no tornaria a fer això, però l’mbosch (http://laveritatdinslaficcio.blogspot.com/) m’ha convençut...em tornaré a fer un blog! Espero tenir constància...

Alguna cosa sobre mi...a veure...suposo que m’hauré d’auto fer la pilota, no? Una mica de bona publicitat mai no va malament. Doncs em considero una persona curiosa, m'agrada fer petites investigacions de tot allò que em sembla interessant. M’agrada llegir per sobre de moltíssimes coses i gaudeixo de diversos temes, tant superficials com profunds. El cinema és un dels meus pilars de cultura i entreteniment, m’encanta veure una bona pel·lícula estirada al sofà de casa meva o al de qualsevol que m’hi vulgui acollir. De la mateixa manera, gaudeixo increïblement d’una bona sèrie, des de sèries d’humor fins a sèries més dramàtiques, i si ho barregen tot i fan un poti-poti ben estructurat i amb bon guió, millor que millor.

Encara que no se’m dona molt bé, m’agrada molt escriure i em passo més temps del que hauria de passar-me viatjant per milers de móns dins de la meva ment, inventant milers d’històries esbojarrades. Gaudeixo també molt, com qualsevol persona, de la música, i també passo per diversos estils. De la mateixa manera que m’encanta escoltar música, m’encanta cantar! Em passo la vida cantant (pel carrer em tracten de boja i pels meus amics sóc una ràdio portàtil). 

Us diré quina és la cosa més bonica en la que crec, encara que soni cursi o puke rainbows...estic enamorada de l’amor! Sí, no us decepcioneu, però sóc de les noies que estan enamorades dels herois de llibres romàntics com el Sr Darcy d’Orgull i Prejudici o d’herois cinematogràfics com en Christian de Moulin Rouge. Però això ja s’anirà veient, no vull que us feu una imatge massa precipitada de mi.

Doncs en aquest blog penjaré els meus pensaments, les meves històries, crítiques sobre llibres/ sèries/ pel·lícules o qualsevol cosa que se m’acudeixi que puc compartir amb vosaltres.

Gràcies a tots els que hagueu gastat una mica del vostre preciós temps en llegir aquest nou blog que encara he de perfeccionar, ja que no l’acabo d’entendre del tot.