Cims Borrascosos (Wuthering Heights)

Estimats lectors, sí, aquesta és la famosa entrada que fa segles que us vaig prometre! En realitat no és gaire especial, simplement és la ressenya d’un llibre que vaig acabar-me fa com dos mesos. Espero que no us decepcioni (potser us esperàveu una cosa grandiosa, qui sap?).

Avui us porto el llibre Cims Borrascosos, novel·la del romanticisme anglès escrita per Emily Brônte. El llibre tracta sobre la tràgica història d’amor entre Heathcliff, Catherine Earnshaw i Edgar Linton com a triangle amorós central i posteriorment el triangle amorós entre Catherine Linton, Linton Heathcliff i en Hareton Earnshaw.

La història té dos narradors, el narrador més superficial, el senyor Lockwood, que explica la seva pròpia història, i dins d’aquesta narració està la subnarració de Nelly Dean, la vertadera narradora, que explica tota la història des de la seva experiència.

Els personatges principals són en Heathcliff, que és adoptat per un home que se l’emporta Cims Borrascosos, la seva casa, i la Catherine Earnshaw, la filla d’aquest home. Els dos protagonistes es crien junts juntament amb Hinley, el germà de la Catherine, Nelly Dean, que els cuida, el pare i la mare de la Catherine i en Joseph, un servent fervorosament cristià (un amargat, pobre home...).  Després entren en escena els germans Linton (Edgar i Isabella) i la trama comença a complicar-se. Més tard apareixen més personatges però això ja serien masses spoilers i no m’agrada esclafar llibres.

La novel·la tracta sobre els amors impossibles, els drames i les passions vàries d’aquests personatges. Hi ha molts recursos com el flashback que fan que hagis d’estar atent a la trama (a vegades és la història “actual” – la del narrador més superficial – i a vegades és la història “passada” – la de la Nelly – i de tant en tant i ha altres subhistòries narrades per altres personatges, així que atent ho has d’estar).

En general el llibre és bo, amb una rica varietat de personatges, psicològicament ben estudiats, i una  trama complicada però interessant. Però sota el meu punt de vista és un llibre massa dramàtic, plena de morts tristes (i una mica absurdes) i vides que tant podien ser felices com tristes a més no poder. Entenc que estem en l’època del romanticisme i que d’això tracta la cosa, però mentre llegia el llibre em donava la sensació de que tots eren uns desgraciats. Algunes de les coses que passaven o deien els personatges em semblaven absurdes i alguns passatges del llibre eren avorrits i eterns. Hi havia altres, en canvi, que eren molt interessants, tot s’ha de dir.

Una cosa curiosa és que solament em va caure bé un personatge, en Hareton (fill del germà de la Catherine Earnshaw), l’únic que no em va semblar un, perdó, insensible per se, idiota per se i insuportable per se (bàsicament el pobre va tenir una pèssima educació i les coses que fa malament les fa per això, però és també l’únic amb vertadera voluntat de millorar i ser feliç). Probablement el personatge que menys suportava era la Nelly, la narradora principal. Era un cúmul de contradiccions i em treia de polleguera (perdó per la subjectivitat de les meves expressions, no és gaire professional ni eloqüent).

Però ara sembla que la novel·la sigui una cosa horrible i no ho és pas, al contrari, és una novel·la força bona, amb, com ja he dit, uns personatges ricament caracteritzats i una trama a la que has d’estar atent. Simplement no el considero un dels millors llibres que he llegit, ja que pel meu gust és massa dramàtic i, de vegades, tediós de llegir. Hi havia moments que em semblava impossible que l’autora pogués treure alguna cosa més a la trama, però ho feia! Això és un punt a favor.

En conclusió, tot i que és un bon llibre i un clàssic de la literatura anglesa que s’hauria de llegir, ja solament pel que és la cultura general, no és un llibre que recomanaria fervorosament .

Tot i això s’ha de dir que Emily Brônte amb Cims Borrascosos ha estat considerada una de les més grans escriptores del romanticisme, junt amb la seva germana Charlotte Brônte, autora de Jane Eyre (llibre que vaig haver de llegir en anglès aquest any, una versió més curta, i que és també un cúmul de drama. Encara que algun dia m’agradaria llegir-me’l sencer). En el panorama de la literatura anglesa jo sóc més de Jane Austen, però.

Espero que no us hagueu mort llegint aquesta cosa, però l’he hagut de fer llarg per compensar tants i tants dies d’espera (bé, espera per a mi). Sento les frases eternes plenes de comes, sé que fan més complicada de llegir l’entrada però no ho he sabut fer millor (la meva professora d’història estic segura de que em mataria amb tantes frases eternes...).

Fins la pròxima!

...egaara

PS- Per cert! Ho he de dir que si no rebentaré. Ahir, amb el tiquet regal de l’Abacus (no és publicitat) que vaig guanyar als jocs florals del barri, em vaig comprar quatre llibres! (Cosa que no hauria d’haver fet tenint en compte la de llibres que tinc per llegir). Els llibres són: Persuasion, Mansfield Park, Northanger Abbey (aquestes dues es posen negres i no tinc ni idea de perquè...) i Lady Susan (novel·la inacabada). Sí, són tots de Jane Austen, any problem? Es que tenia moltes ganes de llegir-me’ls! I encara em falten més per comprar, però ja m’esperaré a acabar tots els llibres actuals i a tenir diners. Gràcies per no suïcidar-vos amb les meves bajanades i seguir llegint les entrades d'aquest pobre blog.