Gratis et amore

Tot és una merda. El meu futur se’n va a la merda. No sé ni tan sols si seré capaç d’acabar els meus estudis. El Govern puja les taxes de les matrícules, acomiada professors i les carreres d’Humanitats estan en perill. Cada cop són considerades menys importants, la gent, el poble, ja ni es preocupa per elles, en uns anys acabaran desapareixent de les universitats.

A més, avui hi ha hagut piquets de protesta en la meva facultat i alguns estudiants pretenen mantenir una vaga inútil fins el 29 de Març (dia de la vaga general). No ens han deixat fer classe als que en volíem fer, m’han pres el meu dret a aprendre i això m’ha fet molt mal. No he pogut fer literatura, que és una de les bases de la meva existència. Una classe, gràcies a la nostra professora que ha tingut la idea, l’hem pogut fer, però ha hagut de ser fora de la facultat, a les grades, morint-nos de fred i d’incomoditat.

Comparteixo les queixes, sóc la primera en estar en contra de tota aquesta merda, però no comparteixo els procediments. Prohibint-nos anar a classe no solament ens treu un dret, sinó que ens perjudica a tots. Als de dalt no els importa si fem classe o no, ja hem pagat, ells ja estan contents i podem fer el que vulguem que, per més inri, serem els estudiants els que quedarem malament davant la societat.

S’ha intentat muntar una assemblea democràtica per decidir, però no s’ha aconseguit res, no s’ha canviat res. Solament hi ha hagut opinions i més opinions, les mateixes tota l’estona amb diferents paraules. A més, els organitzadors estaven clarament a favor dels piquets i anaven tirant els fils a favor seu. Tot seguirà igual, cadascú farà el que voldrà i no hi haurà unió.

Jo ja no sé ni què pensar, estic perduda.

Ja no sé ni cap a on vaig ni què serà de mi.